BarcelonaConeguda pel seu Tríptic de la terra, que va començar a publicar l’any 1993 i on retrata la seva terra natal, la Franja, l’escriptora i periodista cultural Mercè Ibarz (Saidí, 1954) és també un animal d’asfalt. En donen fe els relats de Contes urbans, volum que recull dos llibres anteriors, A la ciutat en obres i Febre de carrer, apareguts respectivament els anys 2002 i 2005.

L’edició conjunta que ara edita Anagrama ens ofereix l’altra cara de la seva mirada. On hi havia el món rural, ara hi ha els carrers de l’Eixample, el mercat de la Boqueria, el parc Güell i, fins i tot, el Garraf singular i proper a la Barcelona que les Olimpíades van obrir al mar. Hi trobem també l’umbracle de la Ciutadella, el lloc màgic que protagonitza el primer conte, En un mar vegetal. L’umbracle de fusta, una mica deixat de la mà de Déu, és un element barceloní estrany, com el temple de Debod a Madrid, però en versió frondosa i poc visitada. Ibarz en fa un espai per a l’ensomni, on tot és possible: “Vaig tancar els ulls, vaig entrar de ple en aquell conjunt d’ombres i verds. En la foscor de les parpelles tancades tot revivia”.

Hi ha qui escriu amb els elements de la vida i hi ha qui escriu des del pòsit de la literatura, del cinema i de l’art en general. Ibarz és una autora cultivada, que ens pica l’ullet aquí i allà amb traces engrescadores. Aquí hi surten, per exemple, uns dibuixos eròtics de Picasso i el refugi de Roissy-en-Brie on van anar a parar després de la Guerra Civil, entre d’altres, lletraferides republicanes com Mercè Rodoreda i Anna Murià.

La literatura és plena de personatges femenins que passegen pels carrers de la seva ciutat o d’alguna altra on són mers visitants. La senyora Dalloway de Virginia Woolf vagareja pel Londres dels anys 20. Contempla els autobusos a Picadilly, recorre la seva estimada Bond Street, i se sent jove i vella a la vegada, a cavall entre els records i les expectatives posades en la festa que celebrarà aquell mateix vespre. Ibarz també passeja per Londres al relat Una decisió més: la protagonista entra en una llibreria de vell de Charing Cross, on la història que explica fa un gir inesperat.

Presències i absències

Però majoritàriament l’autora flaneja per la seva Barcelona adoptiva, la ciutat on va anar a parar de jove procedent del seu petit enclavament rural i on fa dècades que viu. Al primer llibre (A la ciutat en obres), en primera persona; al segon (Febre de carrer) imaginant històries d’altres. “Tot el camí fa costa amunt, fins al Parc Güell. Quan hi arriba, està cansada. Enmig de les columnes esbiaixades de la plaça soterrada, que havia de ser un mercat, Marta Coll rumia”, llegim a Kilimanjaro, un dels contes més bells del volum, on deixa anar una crítica al modernisme que fa de Barcelona un destí turístic per excel·lència: “Amb tot, s’estima més el parc que no la catedral inacabada o la mansió esbojarrada i restaurada com una bijuteria lluent”. 

Als contes urbans ibarzians hi ha un mapa de presències i un mapa d’absències, i present i passat es barregen. S’enyoren racons ja desapareguts o que han perdut el seu encant, i s’elogia la bellesa de les sanefes que decoren les escales de l’Eixample, siguin humils o senyorials. No us perdeu les relacions de veïnatge de Fragilitat de les parets. Ara que l’ascensor social s’ha espatllat definitivament, que la memòria dels grans s’ha perdut i que Barcelona ha esdevingut una ciutat inhòspita -bruta i malcarada-, recuperar-la en aquestes pàgines intel·ligents reconforta.