La relació entre el filòsof Martin Heidegger (Messkirch, Alemanya, 1889-1976) i la politòloga i pensadora Hannah Arendt (Hannover, Alemanya, 1906-Nova York, EUA, 1975) té tots els ingredients per resultar irresistible, és a dir, morbosíssima, totalment fascinant i absolutament incomprensible. Com una pel·lícula de Hollywood, però escrita amb una mescla de severa gravetat i de romanticisme alçurat i pompós. El còctel no podria ser més complet: hi ha passió carnal i admiració i rivalitat intel·lectuals; hi ha els cataclismes de la gran història i les convulsions de la intimitat; hi ha dues cosmovisions que xoquen i dues experiències de vida que es bifurquen però també dos cors que, a pesar de tot, no poden desempallegar-se mai del tot l’un de l’altre.

Als anys vint del segle passat, Martin Heidegger era un dels acadèmics més respectats i un dels filòsofs més innovadors i contundents d’Alemanya, i Hannah Arendt era la seva alumna més preparada i prometedora. Tot i que ell estava casat, s’enamoraren i es feren amants. Als anys 30, Heidegger va abraçar el nazisme, va celebrar Hitler com l’heroi regenerador que Alemanya necessitava, i va trair el seu mentor (Edmund Husserl) i un dels seus millors amics (Karl Jaspers) per tal d’esdevenir una icona intel·lectual del nou règim. Per descomptat, també es va desentendre d’Arendt, que era jueva i d’esquerres i hagué d’exiliar-se per no ser deportada a un camp d’extermini. Acabada la guerra, tot va canviar: Heidegger, conscient d’haver apostat no només per un cavall perdedor sinó per un monstre sense matisos, va caure en desgràcia i va ser depurat de la universitat i va veure’s aïllat per quasi tothom, mentre que la supervivent i endurida Arendt, de Nova York estant, a poc a poc es va anar convertint en una intel·lectual de referència mundial. Tanmateix, la pensadora jueva i d’esquerres va voler retrobar-se amb Heidegger, el nazi no penedit que l’havia traïda. A pesar de tot, encara s’estimaven, i això que ell, podrit d’enveja, mai no va llegir cap llibre ni cap paper d’ella, gelós dels seus èxits i del seu prestigi. El que he dit abans: morbosíssim i incomprensible.

A partir d’aquests materials, nobles però recaragolats i altament inflamables, el professor de secundària i empresari Miquel Esteve (Móra la Nova, 1969) ha escrit la novel·la Amor sense món, que intenta reconstruir la relació entre l’autor d’Ésser i temps i l’autora d’Els orígens del totalitarisme des de tots els punts de vista: el sentimental i l’eròtic, però també l’intel·lectual i l’ideològic. Diguem-ho ja d’entrada: es nota l’esforç de documentació que ha fet l’autor per resseguir el periple i explorar els caràcters dels seus dos protagonistes, i ni que sigui per conèixer fàcticament com van ser les vides de Heidegger i Arendt, en especial la seva relació, la novel·la fa el fet.

Des del punt de vista literari, però, Miquel Esteve ha optat per un estil arrossegadament funcional, marcat per la mandra dramàtica i narrativa. L’autor ha treballat els materials biogràfics i històrics no per recrear-los, tampoc per encarnar-los o per resignificar-los, sinó únicament per exposar-los i donar-ne notícia. Estructurada com un trencaclosques en què s’alternen diferents èpoques i escenaris, la novel·la és una juxtaposició d’escenes que se succeeixen amb una frontalitat que les fa òbvies. A més, els diàlegs no funcionen com converses sinó com intercanvis d’informació útil o instructiva per al lector. Amor sense món té la carnadura seca d’un relat documental, no l’opulència o la musculatura fibrosa d’una novel·la.