BarcelonaPassada la vuitantena és indiscutible la solidesa de l’obra de Joan Francesc Mira (València, 1939). De fet, a banda de fílies i fòbies, és un autor de referència dins el panorama de la literatura catalana contemporània, però l’interessant, més enllà d’aquestes obres per les quals se’l reconeix –entre les quals hi ha Borja papa, la trilogia sobre València, dos llibres de memòries, Tramvia groc (2013) i Tots els camins (2020), traduccions i assajos–, és la reedició d’un llibret que en el seu moment va passar força desapercebut: Quatre qüestions d’amor (1998), un tom amb quatre relats escrit tot just després de Borja Papa.

Podem pensar que és una obra menor, però aquests relats contenen l'engranatge intel·lectual i l’espurna literària de Mira: l’estil del seu caràcter narratiu, una prosa senzilla i ufana, la rigorositat de l’erudit i l’investigador històric, la ironia fina, intel·ligent, el rerefons moral, els Països Catalans, l’interès per les llengües…, i també un aspecte subsistent en la seva obra: l’afany per mostrar la futilitat del passat, l’oblit de la història i, en conseqüència, la seva desaparició. Hi ha una llambregada al passat per fer-ne, potser, una recreació salvadora.

Un collage narratiu alegre i suggestiu

Així, doncs, Quatre qüestions d’amor són cròniques o episodis històrics lligats per aquest misteriós sentir que és l’amor. Una recreació de fets històrics reals que surten de textos literaris antics (Bíblia Rimada, Qüestions d’amor de Pere Lluís Escrivà, Cronicon Mayoricense…), d’actes notarials i judicials, de cròniques històriques i de retalls de premsa. Tot i que l'arrel dels relats és l’amor, sembla que l’interès veritable de Mira sigui escriure una mena d’assaig erudit amb forjat de prosa. O sigui, que més enllà de l’òptima erudició, llegim unes històries d’amor amb un magnífic esquitx de meravella. Cal dir que aquesta saviesa no pesa en les narracions; el munt de cites en llatí, castellà i català antic, italià i portuguès, formen part d’un esplèndid collage narratiu, alegre i suggestiu.

Cada qüestió d’amor està situada en una època diferent. La primera, al segle XV, al convent de Santa Clara de Castelló d’Empúries, i la història explica el procés per sodomia del comte Ponç, a través de l’abadessa, marquesa i vídua de Ponç, la qual rememora i jutja els fets de la seva vida. Un personatge potent, culte i avançat a l’època. La segona, al segle XVI, passa a València i a Itàlia. S’encreuen dues històries d’amor, la de les figures jacents d’un bell sepulcre de marbre i la de l’autor del romanç Question de amor, que pateix la mateixa sort, un joc metaliterari irònic de primera. La tercera, al segle XVIII, succeeix a Mallorca. És una història d’amor tràgica entre un tinent de dragons que es fuga amb una monja, el romanticisme i l’aventura d’un rapte d’amor i una deserció que topen amb la inclemència de la llei i l’Església. La quarta arranca als anys 50 i ens situa a Lisboa durant la dictadura de Salazar. És la història de dos enamorats barcelonins de classes socials distintes i que fugen per poder-se casar. Una història real emotiva amb rerefons polític: la invasió soviètica d’Hongria i els conflictes colonials entre França i Algèria.