BarcelonaEn aquesta escola no s'hi aprèn res, només a ser obedient i mediocre, es lamentava el Jakob von Gunten de l'Institut Benjamenta, una escola imaginada per Robert Walser el 1908 on només s'ensenyaven les regles del mateix centre. Santiago López Petit parteix d'aquest relat clàssic, un dels favorits de Kafka, per imaginar l'Escola de la Vida a la seva primera novel·la. Del protagonista de Tan a prop de la vida (Raig verd) no en sabem el nom, ni l'aparença, ni les manies, només que ha entrat a aquesta Escola, una institució d'arquitectura futurista i distòpica que forma els alumnes (amb l'ajut d'un hyperphone que duen a tot arreu) per ser líders del futur i crear addictes a la vida, i on l'únic pecat que no es consent és passar desapercebut.

L'anomenaran 'I' –a cada alumne li correspon una lletra–, li ompliran el cap d'eslògans d'autoajuda (“no et fallis”, “pots ser el que desitges”) i el sotmetran a proves que esdevenen tortures. En el camí, 'I' no renuncia a exercir el dubte, i per això segueix la intuïció de lluitar contra el programa: llença l'hyperphone pel vàter, esdevé un infiltrat que fa sabotatges. L'Escola de la Vida funciona com una al·legoria, un espai que produeix desitjos a gran escala, i que remet a l'imaginari que entén l'educació com una forma de domesticació.

Un exercici d'escriptura exigent

El text demana una lectura minuciosa, llapis en mà, perquè la prosa de Santiago López Petit, filòsof vinculat al moviment obrer, una figura que ha crescut en àmbits col·lectius d'exploració filosòfica alternativa com Espai en blanc, autor de llibres que són referents, com El infinito y la nada (2003) o Hijos de la noche (2014), és un exercici d'escriptura exigent i, per cert, ben poc novel·lesc. Tan a prop de la vida segueix explorant el motiu filosòfic recurrent en López Petit del voler viure, i es resisteix a la lògica del relat. Manté, en canvi, el to d'assaig: la trama és mínima (una classe polèmica, una excursió prohibida, la discussió amb un company), els personatges són esquemàtics i els recursos compositius són mínims.

L'entorn acadèmic del relat, amb seminaris, conferències i debats, fa versemblants les recurrents excursions filosòfiques, trufades d'aforismes. Aquests són el cor del text, i el lector els atresora com qui recull petits còdols que arrossega el cabal d'un rierol. Amb tot, és cert que l'asèpsia analítica de la mateixa Escola –els seus laboratoris blancs, la fredor emocional– es trasllada a l'exercici de la lectura, i es troben a faltar recursos que generin empatia amb el protagonista.

Construir una cosa diferent en el cor del mateix és impossible, diu el protagonista, i bé que ho sap López Petit, després del seu pas per la Facultat de Filosofia, “una torre d'ivori colpejada per un mar de merda”. Tot sistema tancat està destinat a desaparèixer per l'augment de l'entropia: l'equilibri, doncs, és sinònim de mort. “Davant d'això tenim dues possibilitats –diu el narrador– si no ens volem convertir en una pedra que ronca: o bé portem el caos al cor de l'ordre per desfer-lo o competim com energúmens pel reconeixement”. Per això 'I' esdevé un infiltrat. “Pobres diables –diu–, sabeu moltes coses però, ¿sou capaces de creure en alguna?”