CampanetConsumits pel foc (Proa) és la primera novel·la de Jaume Cabré (Terrassa, 1947) després de l’èxit internacional de Jo confesso. Han passat deu anys entremig, durant els quals ha publicat l’assaig Les incerteses –sobre l’ofici d’escriure narrativa de ficció– i els relats de Quan arriba la penombra. Si tenim en compte que la novel·la anterior a Jo confesso va ser Les veus del Pamano (2004), el títol que el va convertir en un escriptor de masses a Catalunya i en un escriptor conegut pel públic i reconegut per la crítica a l’estranger, és natural que les expectatives, ara, siguin màximes.

En realitat, Consumits pel foc té ben poc a veure amb les dues novel·les més exitoses de l’autor. Som lluny, aquí, dels tour de force de molts centenars de pàgines, dels arcs temporals que travessen dècades, de les populoses galeries de personatges, de les mirades panoràmiques però concretes sobre els fets de la gran història... Més enllà de l’íncipit i l’èxcipit que l’obren i la tanquen, i d’una breu explicació inicial sobre la infantesa del protagonista, la present novel·la té un nucli argumental que es desenvolupa en poc més d’un mes, té un únic protagonista i mitja dotzena de secundaris, i els esdeveniments que s’hi relaten transcorren en un buit històric –o en un temps actual neutre– i bàsicament tenen entitat en el pla psicològic i emocional. Res a veure amb Les veus del Pamano i Jo confesso, en què els aspectes històrics i sociopolítics eren centrals.

Aquest cop de volant novel·lístic pot ser interpretat com un atreviment de Cabré, que no ha volgut repetir la fórmula que tan bé li havia funcionat, o que ha escrit el que li ha vingut de gust sense especular sobre si això és el que esperen d’ell els lectors. Si és així, el gest té alguna cosa d’encomiable. Els atreviments, però, no són una garantia de res, i a Cabré li ha sortit una raresa rocambolesca, desconcertant i, en última instància, fallida.

Una novel·la enigmàtica i embullada

Agafeu un personatge d’orígens gairebé dickensians –amb la mare morta i el pare boig, l’Ismael creix en un pis tutelat i, contra pronòstic, pot acabar guanyant-se la vida com a professor de llengua i literatura–; poseu-lo al mig d’una tèrbola i enrevessada trama de reminiscències hitchcockianes –una mica d’incertesa sobre la pròpia identitat, una mica de desvari i d’inestabilitat mental, una mica d’angoixa de fals culpable–; poseu-hi una dona marcada per la tragèdia i un amor condemnat al fracàs; decoreu-ho amb unes gotes de passió llibresca –o d’autoconsciència culturalista–; porteu-ho tot plegat cap a una conclusió precipitada, extravagant i fatídica, i, per si tot això fos poc, complementeu la trama principal amb una subtrama rondallesca protagonitzada per senglars que pensen i parlen. El resultat és una novel·la enigmàtica però sobretot embullada, una novel·la de to i gènere deliberadament flexibles que a la fi fa un efecte artificiós i desconjuntat, una novel·la que juga a desconcertar el lector i acaba desconcertada ella mateixa.

La llengua usada per Cabré contribueix a l’efecte general de raresa i desconcert. Tot i que està narrada en tercera persona, la novel·la pretén reproduir –encarnar– verbalment el pensament, la consciència i l’estat d’ànim del protagonista, un home maltractat per múltiples ferides mentals: té amnèsia a causa d’un accident de cotxe, està traumatitzat per culpa d’uns fets violents dels quals ha estat testimoni, els nervis se’l mengen perquè no sap qui és i perquè el persegueixen, potser fins i tot és mig boig igual com ho era el seu pare... És lògic, doncs, que Cabré faci un ús poc previsible de la puntuació, de la sintaxi, dels diàlegs. Així, es poden llegir frases com aquesta: “Feia anys que no pujava a Vallvidrera, i segles fer-ho amb un funicular”.

Com es pot expressar l’espessor sense ser espès?, com es pot escriure sobre el desordre sense ser caòtic?, com es pot descriure la confusió mental sense resultar confús? Són preguntes fundacionals de la modernitat cultural. A Consumits pel foc, Cabré prova de respondre-hi, però les respostes no són convincents.