Barcelona“Qualsevol periodista que no sigui tan estúpid o tan pagat de si mateix per no veure les coses sap que allò que fa és moralment indefensable. És una mena d’entabanador que explota la vanitat, la ignorància o la soledat de la gent, que se’n guanya la confiança i la traeix sense remordiments”. Has de tenir les coses molt clares per arrencar un llibre, sent periodista, amb aquesta contundència que fixa un llindar (auto)crític i (auto)exigent ben elevat. Janet Malcolm (Praga, 1934-Nova York, 2021) el tenia.

El periodista i l’assassí –un clàssic del periodisme finalment en català (l’original és del 1989!) gràcies a Arcàdia i al traductor Toni Cardona— reflexiona sobre les relacions entre entrevistador i entrevistat a partir del litigi que va enfrontar el periodista Joe McGinnis amb el metge militar Jeffrey McDonald. El primer va escriure, el 1983, un llibre d'èxit –Visión fatal (Ediciones B, 1985) adaptat també a la gran pantalla— sobre el judici que l’agost del 1979 va condemnar McDonald per l’assassinat, nou anys abans, de les seves dues filles i la dona embarassada. L’autor va aprofitar-se de l’accés privilegiat que, creient que el llibre seria exculpatori i que l’amistat mútua era real, li va concedir l’acusat al seu equip defensor.

El dilema entre ètica i veritat

Tot i que el litigi entre McGinnis i McDonald va tancar-se el novembre del 1978 amb un acord econòmic extrajudicial, les vistes celebrades van ser una oportunitat per posar de manifest el dilema entre ètica i veritat. Malcolm ho aprofita per qüestionar que el fi justifiqui els mitjans: sobretot quan el fi està condicionat per l’ego i la (necessitada) economia del periodista, i els mitjans inclouen la hipocresia i la mentida vers l’assassí. De fet, McGinnis va perllongar l’engany fins més enllà del judici, mantenint el malentès interessat per evitar escriptors rivals, per preservar el seu accés privilegiat a McDonald i per garantir el cop d’efecte d’una biografia en realitat condemnatòria i, fins i tot, un punt maniquea.

Tampoc Malcolm, firma destacada de The New Yorker, va amb el lliri a la mà i ella mateixa s’analitza i s’adona de les contradiccions deontològiques de l’ofici. Admet explícitament que “la hipocresia és el lubrificant que fa que la societat segueixi funcionant d’una manera agradable en tolerar la fal·libilitat humana i conciliar les aparentment inconciliables necessitats humanes d’ordre i de plaer”. Però, alhora, no s’està d’assenyalar com “l’ambigüitat moral del periodisme no rau pas en els textos sinó en les relacions de les quals surten aquests textos”.

Mentre llegia aquest clàssic del periodisme contemporani, em venien al cap recents aportacions d’altres periodistes –no per casualitat també dones— com Dones valentes, de Txell Feixas (Ara, 2020), El periódico, de María Ramírez (Debate, 2022) i Utøya, d’Åsne Seierstad (Edicions 62, 2022). Llibres que, sota l’advocació laica a Janet Malcolm, mereixen l’atenció del públic lector en general i dels futurs periodistes en general.