És possible que Josep Pla només fora “un escriptor de diaris”, tal com s’autodefineix al principi de Vida de Manolo. Però llavors, ¿per quin motiu dedicar-li una biografia de 1.500 pàgines? Literatura i Periodisme, en una amalgama promíscua, es donen cita, en efecte, al llarg de l’obra total d’aquest escriptor irrepetible. Literatura, Periodisme i això tan inaprehensible que anomenem Vida. Perquè al llarg de la peripècia vital de Pla tenen lloc totes les catàstrofes –de les més tòpiques a les més insòlites– del seu segle. I això és el que ara el professor Xavier Pla ha vingut a ordenar i esbrinar.

És encantador assistir a tot el seguit de maniobres de distracció que Josep Pla va desenvolupar amb els anys per dissuadir els lectors de la seua pròpia importància. Ja al pròleg de Coses vistes, el seu primer llibre editat, assegurava que no volia en realitat publicar res: els amics, els coneguts, ja se sap. Amb aquella fenomenal captatio benevolentiae ocultava un propòsit ferm d’esdevenir un escriptor essencial. És la mateixa operació que du a terme només començar la famosa entrevista amb Joaquín Soler Serrano. Pla hi afirma de seguida que “no ha conegut l’amor”. Però el seu biògraf dissecciona amb detallisme i vivesa les relacions de tota mena que va mantindre amb el sexe femení: de la menorquina Mercedes a la italiana Rosetta, de la jueva alemanya Aly Herscovitz (víctima de l’Holocaust) al llarg matrimoni apòcrif amb Adi Enberg, de la suïssa Lilian Hirsch a Aurora Perea (a qui coneix en un prostíbul de Sant Feliu), de Consuelo Robles (a qui posa casa) a l’etèria Luz de Santa Coloma... No està malament. I fins i tot és possible que, amb tan prolongada llista d’amants, no coneguera mai “l’amor”. En un dels seus autoretrats afirma ser “muy conocido de varias mujeres non sanctas” [sic], però no sabem si això inclou les oficials o només les esporàdiques.

Periodista cosmopolita i pagès amb boina

Siga com siga, Xavier Pla ha bussejat en les intimitats d’un home que negava l’existència de la intimitat (per “inexpressable”) i ens ha ofert un monument de prosa biogràfica, una perquisició formidable que no pots deixar de llegir –i, alhora, hi has d’esmerçar setmanes–. El professor Pla ha comptat, per al seu projecte, amb un material insubstituïble: tot el repertori de cartes i altres papers guardats al mas de Llofriu. La indagació dins aquesta muntanya de materials ens proporciona un retrat fidedigne d’un home elusiu, escriptor gegantí i polític poregós, que no s’està de fer d’espia de Franco durant la guerra com abans, segurament, va delatar els conxorxats a Prats de Molló, un home que entrevista Hitler i assisteix (d’alguna manera) a la Marxa feixista sobre Roma, que va aprendre a odiar la Segona República Espanyola en el que tenia de desordre essencial per a un conservador instintiu i que, amb el temps, es va constituir en el baluard més sòlid per a la llengua catalana dins el segle XX.

Tot aquest devessall de contradiccions fou Josep Pla. Ell se sabia “un gos sense collar”, barreja estranya de periodista cosmopolita i plurilingüe i pagès amb boina. A partir de la postguerra, sent com era un “vencedor vençut”, va provar de fer, amb els seus còmplices de Destino, “franquisme antifranquista”. El resultat és ben conegut.

Els 47 volums de l'Obra Completa de Josep Pla (publicats entre 1966 i 1992), amb aquesta meravella inicial anomenada El quadern gris, donen fe de quin és el quocient de la seua vida. Per a un home sense voluntat, sense amor, sense ganes, no està gens malament. El colossal “individualista sociable” (segons escriu Xavier Pla) finalment va bastir una Gran Muralla contra l’oblit i contra l’urpa destructora del temps. I aquesta va ser la seua més imperible història d’amor.