Més enllà de la literatura rural

BarcelonaAra que hi ha més ficcions i no-ficcions de caràcter rural que arbres en tota la península Ibèrica, resulta interessant, fins i tot revelador, que arribi un autor mexicà i ens recordi que, per conviure realment amb la natura, no hi ha res com viatjar a Llatinoamèrica. Jordi Soler acaba de publicar Los hijos del volcán, un thriller selvàtic ambientat a l’estat mexicà de Veracruz, on precisament l’autor es va criar després que el seu avi, artiller republicà, abandonés Catalunya fugint del franquisme. Soler va passar la infantesa en una finca cafetera fundada per exiliats espanyols –de la qual, per cert, ja va parlar a les novel·les Los rojos de ultramar (Alfaguara, 2004) i La última hora del último día (RBA, 2007)– i és en aquest mateix paisatge on ha ambientat aquesta nova narració.

Los hijos del volcán és la història d’un mestís que, fugint del cacic del poble, es refugia en una selva on, segons la rumorologia popular, viu una tribu que mai ha tingut contacte amb la civilització. El protagonista, Tikú, és un home profundament desarrelat: no és blanc, però tampoc indi; no se sent nadiu, però tampoc estranger; no és un explotador, però tampoc un pària... De fet, sempre ha intuït que hi havia alguna cosa al seu interior que el feia diferent dels altres i durant tota la seva vida, fos quan treballava de professor o quan convivia amb aquella tribu anomenada els fills del volcà, ha buscat el motiu pel qual se sent foraster a tot arreu. Així doncs, Tikú pateix una mena de desajustament identitari que l’autor converteix en la metàfora perfecta del que els passa a molts llatinoamericans que, encara avui, tracten de comprendre quina part d’ells mateixos és fruit de la cultura indígena i quina de la colonització europea.

Soler condensa les tradicions, supersticions i, sobretot, mitologies de l’antic Mèxic en aquesta tribu que, amagada a la selva, acull el fugitiu Tikú, el converteix en el seu líder i absorbeix la seva cultura. Així, les religions i altres elements atàvics dels primers acaben fusionant-se amb els del segon, i ho fan amb molta més naturalitat del que es podria suposar. En aquest sentit, són especialment rellevants dos personatges que fan de pont entre els dos mons: una xamana que viu amb els espanyols però conserva els coneixements ancestrals i un nahual (esperit protector) que, en aquesta novel·la, adopta la forma d’un coiot que sempre acompanya el protagonista.

Exiliats reconvertits en explotadors

Los hijos del volcán té ressons de Joseph Conrad perquè parla del colonialisme des d’una perspectiva selvàtica i de Juan Rulfo perquè tota la història té un punt oníric que fa que, a vegades, el lector dubti de la realitat viscuda pel protagonista. Però hi ha un altre element que no podem passar per alt per comprendre aquesta novel·la, i és que l’autor, tot i els seus orígens, no s’està d’exposar una veritat que, no per incòmoda, hem de rebutjar: molts exiliats que durant la Guerra Civil Espanyola van defensar el proletariat es van convertir en explotadors tan bon punt van arribar a Mèxic. I això va passar perquè, en aquell país, la desigualtat no venia –i no ve– marcada pels diners, l’educació o la cultura, sinó per una cosa molt més difícil de canviar: el color de la pell. Els exiliats arribaren a aquell país amb les butxaques buides, d’acord. Però eren homes blancs i, en conseqüència, van tenir des del principi uns privilegis que una gran part de la població no podia ni somniar.

Un apunt més: Los hijos del volcán és una gran novel·la i, tanmateix, si es prefereixen els assajos, no podem deixar de recomanar l’anterior llibre de l’autor: La orilla celeste del agua (Siruela, 2021). És tan bo que no val la pena ni explicar-ne l’argument.