Una joia s'alça entre el caos i l'absurd: torna el millor Serguei Dovlàtov

La GarrigaDes que el 2009 va sortir el primer llibre de Serguei Dovlàtov traduït al català, La zona, la seva obra i el seu traductor del rus, Miquel Cabal Guarro, no han parat de donar alegries als lectors. LaBreu Edicions ha continuat, pertinaç, una de les operacions editorials més singulars dels últims anys. Quatre novel·les curtes i quatre llibres de relats després, no tots del mateix interès ni vibració, ara arriba un llibre que dobla l’aposta. El recull és un llibre ideat, fet i pastat per Cabal Guarro, que ha aplegat i ordenat relats dispersos amb una coherència i un sentit del ritme narratiu que només pot tenir algú que conegui molt bé l’obra i l’estil de Dovlàtov. Per això aquest volum és diferent, una delicadesa on s’ajunten el gran Dovlàtov de les peripècies i abismes a l'URSS amb el que no perd ni una espurna de mala bava a l’hora de mirar-se el país d’acollida, els Estats Units, i les actituds –i nous abismes– que hi experimenta l’emigració russa.

Endreçat en tres parts arrodonides, el llibre dibuixa un crescendo que arrenca amb la calma tensa i divertida que viu un escriptor esporuguit en una casa d’estiueig als Estats Units. I culmina amb tres relats formidables, com són "El raïm Isabella”, “Un gall vell cuit en el fang” i “Tercera cantonada a mà esquerra”. El primer és purament rus, d’una bogeria còmica a la qual l’autor aplica una retorçada més, barrejant, com de costum, humor, poètica domèstica i autocrítica. És la picaresca i la hipocresia a l’extrem però servides sense escarafalls, al punt de cruesa. El narrador –sempre confusible amb Dovlàtov, estireganyat i deformat a favor de l’escriptura, en un joc metaliterari sense fi, sempre enmig d’un paisatge de deliri– evoca la rapinya quotidiana a l’estat en una planta de processament de fruites i hortalisses.

Entre la URSS i Occident

“Un gall vell cuit en el fang” mostra el xoc entre el passat a l'URSS i les aparents aigües calmoses d’Occident. Un reclús mig oblidat de Leningrad truca al narrador perquè li pagui la fiança d’una presó a Nova York. “Vaig veure que havia de protegir-me del caos que se’m tirava a sobre. M’havia perseguit a l’URSS, i me’n vaig anar. Ara m’havia sorprès als Estats Units. El caos i l’absurd”, diu, el narrador, després de la trucada. L’efecte de la trucada en el lector és que el ressò de l'URSS passat pel sedàs i el grinyol dels Estats Units expandeixen la diversió i la vivesa de la narrativa dovlatoviana.

“Tercera cantonada a mà esquerra” es podria considerar totalment nord-americà, en el sentit que parodia una parella emigrada russa que de seguida aconsegueix benestar econòmic a Nova York i actua com la mimesi perfecta del sistema capitalista. De nou, amb paràboles domèstiques que actuen com a detonacions activades en el punt just, l’autor ens amorra a un mirall descregut dels sistemes encimbellats com el millor dels mons. La cruesa del relat següent, “Vam quedar i vam xerrar una mica”, va en la mateixa línia.

Hi ha moments en què Dovlàtov es rabeja en excés en ensenyar el truc o la volta de més que fa al seu personatge i se li veu massa el llautó, algunes dèries resulten repetitives o la línia de la gràcia, òbvia. Però el fet que aquests relats surtin aplegats, l’un al costat de l’altre, els dota d’un ressò i d’un sentit nous. A més del pròleg de Cabal, la inclusió d’una entrevista, probablement l’última que li van fer, actua com un llacet oportú perquè deixa clara una lucidesa de pensament.

El recull es troba entre els millors llibres de Dovlàtov en català i assegura una capbussada molt completa en el seu univers juganer, eternament emmascarat i potser per això tan clar i tan familiar. Amb una capacitat exagerada per explicar històries, tant si parla des la llunyana Rússia com des de l’altra banda de l’oceà, l’autor burxa en solituds i miserietes i fa caure dogmes i aparadors de fireta; en definitiva, l’absurd i el caos universals. Sembla haver viscut i imaginat –qui ho vol distingir?– totes les vides possibles.