Llegim 19/11/2021

Isabel-Clara Simó, una dona compromesa

Comanegra publica una antologia d'articles de l'escriptora, 'No tinguis èxit', a càrrec de Núria Cadenes

3 min
Isabel Clara Simó

BarcelonaA la col·lecció de Comanegra Autories ja s'hi havia publicat la Capmany, la Marçal, la Roig... Ara s'hi suma Isabel-Clara Simó. És un pòquer d’asos, tal com diu Núria Cadenes al pròleg d’aquesta edició que recull part del seu periodisme, sempre sense embuts. L’autora alacantina (1943-2020) és un d’aquests casos de narradora-periodista hereva de les lletraferides de la Segona República que es van dedicar a tots dos oficis amb solvència i que van inocular en el debat públic la veu de les dones. Fa uns dies, Gloria Steinem, tot recollint el premi Princesa d’Astúries de comunicació i humanitats, recordava que els europeus vam ser uns genocides amb la població nativa americana, tota una gosadia davant la presència de la Corona a l'acte. Simó era de la mateixa corda, de les que no deixen les veritats sense dir.

Coneguda en el seu dia com la Canigona per haver dirigit la revista Canigó, evidentment, aquesta independentista sense fissures mai va abdicar tampoc de la defensa dels drets de les dones. En aquestes pàgines cita sovint Maria Aurèlia Capmany, reivindica la Murià i recorda Montserrat Roig, amb qui la unia una bona amistat, com demostra el llibre que li va dedicar, Si em necessites, xiula. Des dels articles apareguts a la dècada dels setanta i vuitanta a la revista esmentada –que va acabar subtitulant-se Setmanari independent dels Països Catalans– fins al comiat sobre la mort prematura del fill –si no és que les morts dels fills no són sempre prematures–, trobem aquí articles sobre el pensament, la cultura, la lectura i l’escriptura, i, no cal dir-ho, el feminisme. Igual que també ocupa un espai rellevant la seva relació amb el país.

Del carrer a les universitats

“No volem la igualtat, ni la suplantació, sinó la coordinació d’ambdues maneres de ser, diferents, que són ser home i ser dona”, li llegim, en una mostra clara que s’adscriu a l’anomenat feminisme de la diferència, el propi de les joves de la Transició. I quan ja iniciat el segle XXI el feminisme sembla adormit, retrata amb bona vista aquesta nova etapa: “És cert: el feminisme és menys al carrer, però mai hi havia hagut una bibliografia tan culta sobre les dones. Som menys al carrer i més a les biblioteques i a les universitats”.

Com a membre del món literari, denuncia des de les pàgines del diari Avui l’existència d’una crítica massa obedient: “Potser és que la cosa literària es pasta en cenacles, generalment tancats, on un guru o un altre aixequen la batuta per iniciar el concert i marquen el pas”. I no s’absté de publicar un punyent decàleg de l’escriptor català, en aquest cas a El Temps: “Sigues humil. Escriure en català vol dir ser de segona, com a màxim. No pretenguis mai que ningú t’equipari a un escriptor en qualsevol altra llengua”.

Políticament recorda que afortunadament ja no vivim en ple franquisme, encara que molts no se n'hagin assabentat: “Retrògrads, fanàtics, pixa-rosaris, a veure si ho enteneu: Franco ha mort”. I l’any 2000 insisteix en un fet que mai hauríem d’oblidar perquè està a la base de l’actual xoc entre Catalunya i Espanya: “Us heu fixat que cada vegada que se cita un partit espanyol és un partido nacional i quan se’n cita un de català és un partido nacionalista?” La mort li ha evitat molts disgustos en aquests temps revoltats.

Entre els seus leitmotivsuna vida fecunda com la seva dona per a molts articles– hi ha la idea que cap persona d’esquerres hauria de dir no a la llibertat dels pobles, de la mateixa manera que totes les feministes hauríem de ser defensores de la seva sobirania. Perquè la defensa de qualsevol llibertat concreta és la defensa de totes les llibertats, oi?

stats