Quan Michel Houellebecq va publicar Ampliació del camp de batalla (1994), el seu retrat descarnat de la societat francesa va fer diana: satiritzava sense concessions la dictadura del políticament correcte, i presentava un antiheroi alcohòlic i frustrat sexualment insòlit en l’eufòria xovinista dels anys noranta (li van donar el Prix National des Lettres i tot, per aquella primera novel·la).

A partir de llavors, l’ enfant terrible oficial de la literatura francesa ha anat produint bestseller s d’interès oscil·lant, que furgaven tota mena de llagues -el turisme sexual, la temptació de la immortalitat, la hipocresia del món de l’art o l’amenaça d’una França governada per musulmans-, però sempre amb protagonistes -o alter ego - derrotats, incapaços de recuperar les regnes de la seva vida, homes que han perdut el tren de la societat. I aquest tren, esclar, sempre és una dona, que en algun moment els va fer feliços fins que va abandonar-los en la misèria.

Serotonina, la nova novel·la de l’autor de Submissió (2015), refregeix tot això en una mena d’autoparòdia no sabem si conscient o involuntària, que evidencia un Houellebecq mandrós, que en lloc de bastir un argument mínimament original s’ha dedicat a passejar pels llocs comuns de la seva bibliografia -les colònies naturistes, els clubs sadomaso, el funcionariat apàtic o la clivella entre París i la campanya francesa- per escriure la història de sempre, un tediós plany a l’amor perdut orientat a escandalitzar el lector.

Tòpics de vell verd

Se’ns diu que el narrador pateix impotència i li ha desaparegut la libido a causa del nou antidepressiu que pren, però en realitat va fora corda i és més misogin que de costum. A Serotonina hi ha més humanitat cap a les vaques normandes que cap a les dones, que sempre són objectes, i el llibre està farcit de tòpics de vell verd i bromes de cunyat, com ara “ella i la seva amiga volien prendre la pressió dels seus pneumàtics (vull dir, dels pneumàtics del seu cotxe)”. El protagonista arriba a valorar la parella en clau de capacitat per al sexe anal, i especula sobre la tarifa que podria cobrar si es fes escort. Però el repertori no s’acaba aquí, esclar: també hi entafora sexe amb animals, pederàstia -sense estalviar-ne detalls- i fins i tot conductes d’assetjador amb rifle d’assalt. I sí, hem llegit Lolita i coneixem la diferència entre l’escriptor i el narrador, però en aquesta ficció abjecta no hi ha res aprofitable, només la gamberradeta de construir la novel·la que provoqui el màxim d’escarafalls possibles a l’audiència, un épater le bourgeois de recepta, sense aportacions literàries rellevants.

En aquest sentit, la mandra que mencionàvem abans es nota per tot arreu: l’excusa de les pastilles antilibido, que podria donar per a una distopia d’una societat asexuada, queda en no res; les digressions sociològiques, que als 90 provocaven aplaudiments, ara són somnolents i reiteratives; i la trama també ranqueja, perquè avança fent esses i abusa de l’“això ja us ho explicaré més endavant”. Òbviament, hi ha alguns flaixos de lucidesa entre tants badalls, com la descripció d’una protesta d’agricultors francesos que, amb matisos, veu venir el descontentament actual dels armilles grogues, i també algunes reflexions interessants sobre el turisme a Espanya: per al narrador, Franco va ser un “visionari” i va inventar el turisme de masses a Benidorm.

No és només que, després del #MeToo i d’haver pres consciència de la misogínia que impregna moltes creacions culturals, bona part dels comentaris habituals de Houellebecq siguin ara intolerables; és que a més busca la provocació fàcil i no se’n surt. De fet, el mea culpa ens podria dur a reconèixer que alguns passatges d’aquelles primeres novel·les tan aplaudides ara resulten incòmodes i de mal gust, però almenys allò eren les patinades d’un polemista brillant, mentre que ara són la primera matèria única de Serotonina i redueixen el text a una queixa contínua i avorrida, sense la insolència i la intel·ligència de llavors.