La força dels llaços familiars

El primer capítol de Boulder -nom figurat de la protagonista-és esplèndid. La jove s’ha embarcat en un mercant, en què treballa com a cuinera: “Necessitava encarar el buit”. El vaixell costeja Xile. Una tarda, al menjador, clissa una dona que comparteix taula amb cinc o sis persones més -“cabelleres albines, espatlles de nedador”-. Es diu Samsa. La crida del desig es fa imperiosa. Es troben: “No sé com separar-me d’ella, és com si la cera del meu cos s’hi hagués refredat emmotllada”. En iniciar el segon capítol, les coses han canviat substancialment. Ja no és el moviment -que afavoreix l’activitat mental-, ja no és l’aventura (ni la ventura) de l’oceà, ja no és el bransoleig de les onades, sinó el fet de tocar de peus a terra. Elles dues viuen a Reykjavík. Com una parella, diguem-ne, convencional. Es comença a establir allò que cent pàgines més endavant s’anomena “la força dels llaços familiars”. Una força ben relativa, al capdavall.

A banda dels temes, Boulder comparteix amb Permagel la defensa de la frase curta i acerada, d’un estil treballat. Molt sovint amb una certa tendència a la filigrana metafòrica: “El matí és un jove fosc i ressacós que dorm fins a quarts de dotze” o “La sang et recorre de puntetes, silenciosa, és la serventa espavilada amb accés a totes les cambres, ho sap tot de tu”. L’existència, a Islàndia, va adquirint, per a les dues protagonistes, el to de la grisor i del tedi. La Boulder -anomenem-la, també, així- té un amic en una taverna, amb qui de tant en tant beu. I llavors la Samsa, que ja s’acosta a la quarantena, decideix que vol ser mare. Comença el viacrucis de la inseminació, que Baltasar descriu amb una ironia punyent (un passatge posterior sobre la lactància i les trobades de mares recents que donen el pit en grup i xerren de les seves coses és d’un sarcasme hilarant). “Quan li porto el cafè del matí, els cabells escampats li brillen sobre el coixí com si ja estigués embarassada”. Finalment s’hi queda (prenyada), i aconsegueix tenir la criatura. La protagonista se sent, cada cop més, un personatge secundari en aquesta mena de família islandesa que han format ella i la seva dona, i que acaba d’acollir un nou membre: la petita Tinna. Els dies del mercant sembla que no hagin existit mai. Ara treballa en un food truck, fa i ven empanades. Aquesta és l’última frase del capítol 5: “No crec en aquesta illa, ni en la felicitat, ni en la parella, ni en els fills, ni en déu”. Però encara no ha deixat de creure -si és que creure és el verb adequat per referir-s’hi- en el desig. Apareix una altra dona: “Les seves ungles, que engoliria d’una en una, brillen tant que no semblen humanes”.

Boulder planteja la lluita entre la soledat (i la convivència) i el desig. La protagonista té grans afinitats amb la de Permagel : “He contingut com he pogut les ganes de sexe. Alliberar-les no em condemna, m’humanitza”. La seva desenganyada confessió en primera persona és demolidora. La radiografia del dubte (aprendre a desestimar-se), severa: “Tan aviat em vol com em rebutja, tan aviat s’esbotifarra el cor i me’n fa engolir cada puta paraula i sentiment com deixa de parlar-me”. Aquesta escena, que recorda un conte de Monzó, marca un punt d’inflexió: “Quan em masturbo, estirada al seu costat, es gira d’esquenes [sic], com si volgués protegir el seu fill d’alguna cosa lletja”. Formalment no entenc per què l’autora no prescindeix dels accents diacrítics indultats i, en canvi, se salta la norma en el canvi de preposicions davant els règims verbals en infinitiu o escriu coses com aquest “d’esquenes” que acabo de consignar, “els demés ”, “no se ’ns passi l’hora”, “ vàries vegades” o “ fugar-se ”. L’argument és mínim, net, dreturer. Si el lector passa estona (i delit) amb la novel·la és per la densitat d’idees que conté, per la textura simbòlica de la narració. La lliçó moral que se’n desprèn és com un cop de puny a la cara: “La vida pot no agradar-te però ser innòcua, com el clor que empasses amb l’aigua”. La força dels llaços familiars -filla, casa, gronxador-: mentida podrida, tot.