CampanetL’esquizofrènia és una malaltia enorme i misteriosa que aïlla del seu entorn la persona que la pateix i la tanca en un món propi poblat per tota mena de deliris indesxifrables, d’al·lucinacions incomprensibles, de terrors íntims insuportables. A més, la naturalesa tan estranya i imprevisible de la malaltia, afegida al fet que més d’un segle després que es comencés a estudiar i a abordar mèdicament encara no tingui tractaments eficaços i encara menys tingui cura, carrega un estigma social duríssim sobre els que la pateixen. Avui ja no passa tant, almenys en els àmbits més sensibilitzats de la societat occidental, però durant segles els homes i les dones que patien trastorns mentals, i l’esquizofrènia n’és potser el més greu, han fet nosa i por, i se’ls ha arraconat, i se’ls ha tractat amb crueltat i incomprensió, fins i tot quan el que es pretenia era ajudar-los. L’esquizofrènia és una malaltia tan monstruosa i singular que dir-ne que sembla un malson fet realitat no és literatura.

Els nois de Hidden Valley Road, de Robert Kolker, un altre d’aquests llibres de no-ficció que els nord-americans saben fer tan bé i que tenen un peu en la narrativa i l’altre en l’assaig –és a dir, en la reconstrucció d’uns fets històrics concrets, en el relat d’unes vides humanes específiques i en la descripció analítica i en moviment del context en què s’han desenvolupat–, explica el cas de la família Galvin, un matrimoni amb dotze fills, sis dels quals esquizofrènics. A la coberta de l’edició catalana que n’ha fet Periscopi, amb traducció eficaç de Marc Rubió, s’hi reprodueix una frase del New York Times que diu que “la maledicció dels Galvin és material de tragèdia grega”. Mentre llegia, pensava que el material és tan bèstia que ni Sòfocles s’hauria atrevit a escriure’n una obra.

El Somni Americà, convertit en infern

El Don i la Mimi Galvin formaven un matrimoni perfecte, segons els patrons dels EUA posteriors a la Segona Guerra Mundial. Ell era un home carismàtic i amb una feina important a l’exèrcit i ella era una dona culta i una mare abnegada. Vivien en un indret idíl·lic de Colorado Springs i, catòlics fervents, tenien dotze fills, deu nois i dues noies, a qui van voler criar d’una manera estricta, segons els ideals i els valors de la fe i de la pàtria. El que presumptament era la viva estampa del Somni Americà, però, a poc a poc, va revelar-se com un infern: jocs ferotges, esclats de violència, comportaments erràtics... Kolker narra molt bé, amb tensió i també amb agilitat, amb una sensibilitat crispada però sense subratllats melodramàtics, l’evolució domèstica, emocional i moral de la família, i els nombrosos danys que provoca la successió de diagnòstics de sis dels dotze fills. Si un malalt d’esquizofrènia ja és un terratrèmol al si d’una família, amb la mescla d’amor i de por, d’impotència i de vergonya social, de necessitat de saber què passa i de caos irresoluble que tot plegat implica, imagineu sis terratrèmols. A poc a poc, Kolker destapa un panorama desolador: violència, abusos sexuals, morts, ingressos hospitalaris (i sortides, i reingressos), tractaments ineficients, o fins i tot perjudicials...

En paral·lel al retrat familiar, Kolker aborda el tema de l’esquizofrènia des del punt de vista històric, mèdic, investigador, assagístic. Parla, també amb tensió, vigor, agilitat i sensibilitat, del cisma que hi ha hagut sempre entre els experts que creuen que és una malaltia genètica (innata) i els que creuen que és adquirida (ambiental), dels tractaments que s’han provat, dels avenços que s’han obtingut, de les hipòtesis que s’han fet i s’han descartat i que potser més tard s’han recuperat, de vegades fins i tot com a complement d’altres hipòtesis en principi incompatibles... Amb rigor i claredat, Kolker guia el lector a través del laberint tortuosament fascinant d’un trastorn tan complex que, en realitat, potser és una “malaltia de malalties”.

Tal com passa sempre amb aquesta mena de llibres, l’estructura és fonamental. Kolker fa que tot encaixi i funcioni perquè, més enllà d’un estil robust i d’una mirada empàtica i sagaç, sap organitzar amb gràcia i intenció les grans quantitats de material que maneja. Aquest material l’ha extret d’entrevistes fetes per ell mateix o ja existents, de documents oficials i privats, de gravacions, o recorrent a centenars de testimonis. És una feina, tant des del punt de vista tècnic com humà, exemplar.