Com estàtues dins l'aigua

BarcelonaEls llibres petits i exquisits són un una mena de subgènere literari. Si, a més, són d’una autora com Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975), que ja va causar una molt bona impressió amb el recull de contes Silenci a taula (Premi Ciutat de Badalona 2014) i que no havia publicat res des d’aleshores, les ganes de llegir-los es multipliquen. I no hi ha decepció, sinó confirmació que és una veu personalíssima que cal tenir en compte, una autora que es pot posar en consonància amb noms com els de Flannery O’Connor, Thomas Bernhard o, sobretot, Fleur Jaeggy. Sota un títol que ja és tot un resum de l’esperit del llibre –Els irredempts– trobem tres històries de lluita col·lectiva contra un monstre vaporós i subtil que a vegades s’assembla perillosament a aquest turbo-capitalisme que ens té a tots aferrats pel coll i, a vegades, a les tragèdies que són les famílies o les feines: “Tinc una feina de monstre que em va com un guant”.

Tots tres estan escrits en un estil cisellat, de frase curta i contundent, molt difícil de mantenir sense caure en el retop de tambors o, directament, en el ridícul. No ho fan perquè el substrat és ferm: hi ha una idea del món i de les persones que l’habiten. Hi ha frustració, també, i un discurs gens complaent amb les capacitats i virtuts de la literatura: “He llegit molt. També he oblidat molt. Podríem dir que no m’ha servit de res. El món és el que és”. Els personatges i els narradors de les tres històries són com les estàtues d’un soterrani inundat que mantenen indemne la part superior del cos mentre la de sota se’ls està florint.

En el primer dels tres relats, un grup de persones ha de fer front a un seguit d’inclemències i contrarietats. Són en un solar, en una construcció que a poc a poc anem identificant amb uns barracons escolars. Podrien no ser-ho, també: el mecanisme literari funciona de manera perfecta per preservar l’ambigüitat necessària per al lector. La falta de mitjans materials, les ordres incoherents provinents de les autoritats, les desastroses condicions en les quals viuen alguns dels nens, els intents de rebel·lió del grup de suposats professors... Tot es descriu de forma el·líptica i a la vegada claríssima. El segon, un retrat familiar que comença davant d’un tríptic de Francis Bacon i que en podria ser la versió literària, és una baixada brutal a l’infern d’una petita família on la tragèdia ha decidit instal·lar-se de forma quotidiana. El tercer és el de ressonàncies més bernhardianes, i tothom que hagi llegit Mestres antics no podrà sinó recordar el mític vigilant de museu quan es topi amb el personatge que treballa al Museo Cívico. “Aquest text ondulatori no és una història senzilla que agradi a la gent”: a la gent en general potser no, però a la gent que entén la literatura com una de les ondulacions més apassionants del llenguatge sí que els agradarà, i força.