Carles Dachs

'Vent a la mà'

Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. Edicions 62, 64 pàgines.

La primera vegada que vaig sentir parlar de Carles Dachs va ser en una conversa amb l’escriptor Carles Morell, que escrivia un paper sobre poetes de la seva generació per presentar al simposi La poesia catalana al segle XXI. Balanç crític, organitzat per la Societat Catalana de Llengua i Literatura. Dachs em va cridar poderosament l’atenció, i Morell, en les a penes dues pàgines que li dedicà, penso que va anar al moll de la seva poètica. Per l’ús de la metàfora el reconeixereu. Carles Dachs és un poeta exquisit, un poeta que ens demostra que amb els mots gastats de la tribu, passats per un obrador quasi alquímic –una mica a la manera de Lluís Solà– hom pot encara fer envolar la llengua a cotes molt altes, amb la intenció, tanmateix, de comunicar-se amb la seva col·lectivitat. “I lentament ens envesprim”, deixa anar, com si res, a Duna. No hi ha en aquesta poesia cap afany d’exhibició erudita ni formal ni intertextual. Tot i que el títol és manllevat al gran Omar Khayyam, fa l’efecte que simplement és perquè sintetitza a la perfecció la poètica de Dachs: “Allò que és, sols és vent a la mà”. Aquesta qualitat etèria de l’essència és la que formalitza Dachs en una poesia insòlita per aquests verals. Ja recordaran aquella divertida dita d’un editor al qual havien fet a mans un llibre que portava a l’etiqueta de l’informe de lectura: “Original i interessant”. L’editor, un cop llegida l’obra, va sentenciar: “Allò que és original no és interessant i allò que és interessant no és original”. Aquí ens trobem en la situació oposada, on podem estalviar-nos les partícules de negació. És ambdues coses.

Les quartetes, el riu i la tonada de rèquiem

L’obra està ben afermada en tres seccions molt diferents. Les quartetes són el plat fort, on, com expressava Morell, el poema és “una experiència sígnica que s’esdevé dins la ment”. Aquí és on hi trobem més clarament manifestada aquesta màgia del llenguatge en combinacions inoïdes, tot remenat amb una gràcia formal extraordinària, extrema capacitat de condensació, i decasíl·labs rimats en esquema singular que creen un efecte hipnòtic gràcies a la tria de mots nobles i senzills i de metàfores inusitades. En el poema llarg, Duna (el Riu), assaja un fil narratiu, iniciat amb gravetat metafísica, on s’evoca una història d’amor en un vers lliure que va deixatant-se en el deliri d’un discurs descordat fins a l’explosió final. El to elegíac de la Tonada també és nou, i corprenedor: “La pena d’entre brisa i brisa”... “a Puigsacost un núvol pesa massa”. Esplèndid.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Vent a la mà a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.