Hi ha qui pensa que amb la Transició va canviar tot, i de fet va començar a canviar. Però les relacions entre homes i dones, la subordinació de les dones als homes que va caracteritzar els llargs anys del franquisme va ressonar com un malson en moltes llars urbanes i rurals, fins que es va anar diluint progressivament. És un dir, perquè encara trobem dones —i no una ni dues— que viuen amb la sensació que són propietat dels seus marits, que decideixen com vesteixen o amb qui poden sortir al carrer.

A la protagonista de Casada i callada, de la periodista i escriptora Emma Zafón (Castelló de la Plana, 1987), li passa això: el seu marit, Ximo, la considera de la seva propietat i ella no només l’aguanta sinó que sent una certa gratitud perquè l’hagi triat. Quan es van conèixer a les festes del poble el 1974, no es podia creure que l’hagués escollit a ella. Atractiu, segur de si mateix, amb una posició econòmica superior, s’havia fixat en ella i no en una altra. Al principi, com en totes les parelles, li semblava que vivia en un conte de fades. El conte, per desgràcia, es va anar enterbolint. Amb ressonàncies marçalianes es deia: “M’havien jugat a la contra ser dona, ser de poble i ser de classe humil”.

“Fins que va arribar el dia en què vaig entendre que jo no era, ni de bon tros, una excepció en la cadena de servitud que havíem copat les dones”. Tant de bo la seva història fos l'única d'aquestes característiques, però no és el cas. La literatura està plena d’històries d’anul·lació i submissió, com ho està la vida. Lamentablement, les dones que han sentit el pes aclaparador de la dominació masculina no neixen amb un manual d’instruccions sota el braç i ningú els ensenya a escoltar les alarmes i, si s’escau, sortir corrents. “No existia una altra realitat per a mi, cap que em permetera sentir-me tan realitzada com vivint baix el jou del matrimoni que m’unia a ell”.

Zafón ha escrit amb molta solvència i gran agudesa la vida d’una dona amb què s’identificaran unes quantes lectores, perquè hi veuran la seva pròpia o la de les seves mares, germanes, cosines, veïnes. Feia temps que no llegia una novel·la que llisqués tan bé. Amb un estil àgil i sense embuts, però amb prou delicadesa per no fer d’aquest un relat de traç gruixut, Casada i callada –quin gran títol– des de bon començament ens desperta una gran empatia per la jove que, enamorada, va endinsant-se a mesura que madura en una realitat que no s’esperava: “Se’m van acumular els retrets i els crits i els plors fins que va arribar un dia que em vaig assecar per dins i que de totes les ferides vaig fer un gran i duríssim call per a revestir-me com les durícies havien revestit les mans de mon pare [...]”. No es farà de suro, com la Colometa, però es farà forta i s’enfrontarà a aquesta xacra que és la violència de gènere que alguns inconscients neguen. Casada i callada se suma a altres bones novel·les de conscienciació, com Algún amor que no mate, de Dulce Chacón, o Formas de estar lejos, d'Edurne Portela.