Llegim 07/07/2021

Elogi d'un món entre barrots i sense homes: 'La presó de Rebibbia', de Goliarda Sapienza

L'escriptora italiana torna a les llibreries catalanes a través del testimoni d'una temporada passada a la presó

3 min
Interior del centre penitenciari de Brians 1,  en una imatge d’arxiu.

BarcelonaEncara que havia nascut a Sicília l’any 1924, va ser a la Roma de Moravia, Morante i Pasolini on va transcórrer la vida de l’actriu i escriptora Goliarda Sapienza, filla de la pionera del feminisme Maria Giudice. Allà va estudiar art dramàtic, una carrera que abandonaria per la literatura, tot i que a la recta final de la seva vida va ser professora d’interpretació al Centro Sperimentale di Cinematografia de la ciutat del Tíber.

La publicació dels seus primers llibres data dels anys 60, però el que ens ocupa aquí és el resultat dels problemes emocionals i econòmics que li sobrevindrien després. Una mala pensada la va dur a robar una joia a una amiga rica i, en justa conseqüència, l’any 1980 va passar una temporada empresonada. En aquelles setmanes a l’ombra va atresorar l’experiència per escriure La presó de Rebibbia, tot i que l’original italià no parla de presó sinó d’universitat, perquè això és justament el que li va semblar a l’autora: una escola de vida. També la seva mare havia estat tancada més d'un cop, però en el seu cas per insistents activitats subversives.

Els testimonis d’empresonament acostumen a ser masculins, començant pel magnífic De profundis d’Oscar Wilde, però no només per l’imperant cànon masculí sinó perquè la població reclusa és majoritàriament masculina. En aquest relat de privació de llibertat, Sapienza sembla celebrar de bon grat aquest món entre barrots i sense homes. Cert que la primera nit es queixa de la falta de lectures, però no triga gaire a adaptar-se a la seva nova condició.

Hi sabrà apreciar el potencial revolucionari que hi sobreviu i, en aquell batibull de dones de procedències tan diverses que semblen exemplars exhibits en alguna Exposició Universal, constatarà que tampoc allà es pot fugir de la classe social a la qual es pertany: “Totes les cel·les obertes deixen escapar olors de vegades de porteria, de vegades de prostíbul, de vegades de casa burgesa”. Mentre la veritable natura de cadascuna de les preses aflora a la superfície sense cap possibilitat de soterrament: “Aquí torna a valdre per sobre de tot la selecció natural”, ens diu.

Un cau de sororitat i ajuda mútua

Resulta admirable com la sensibilitat de Goliarda Sapienza es desplega entre preses comunes i polítiques, amb “criatures dolces abandonades pels racons lluitant amb els fantasmes de l’abstinència”. Sorprèn la serenor amb què ens trasllada fins a aquell cau de sororitat i ajuda mútua que, com tota presó, “sempre ha estat i sempre serà la febre que revela la malaltia del cos social”. Es diria que la presó protegeix les dones dels mals que els esperen fora.

A Il vizio di parlaré a me stessa [El vici de parlar-me a mi mateixa], on el seu segon marit actor va reunir una selecció dels quaderns de l’autora, ens explica que practicava des del seu primer llibre un autobiografisme analític, fruit de la seva experiència amb la psicoanàlisi freudiana. La mirada de guineu exploradora de la condició humana és la que trobem en aquesta narració.

Al quadern que va escriure a la citada presó romana trobem alguns fragments gairebé idèntics, com quan ens diu que les dones resisteixen millor l’empresonament perquè estan acostumades a quedar-se a casa sense cap suport de l’exterior. Per no parlar del fet que gairebé totes les dones han estat empeses per algun home a cometre el delicte pel quan han estat condemnades, tot i que al llibre altera el nom de les seves companyes. El que no sabrem mai és si quan va sortir, tal com va confessar, veritablement enyorava la pau de la cel·la 27 que aquells dies li va servir de niu.

stats