Segurament cap dels lectors de l’ARA sap qui és Roc Fernández, però el periodista Ernesto Ekaizer li atorga un paper clau en el moment decisiu del Procés: la nit del 27 d’octubre del 2017. L’alt càrrec de la Generalitat viu en primera persona el que Ekaizer anomena “el desistiment”, és a dir, el moment en què el Govern que ha portat Catalunya fins a la declaració d’independència decideix, davant la constatació que la força està en mans de l’Estat i no en les seves, no tirar endavant per un camí amb riscos evidents per a les persones. I Roc Fernández, igual que els membres de l’executiu, se’n va aquella nit a dormir a casa.

Cataluña año cero és fruit del treball incansable d’Ernesto Ekaizer, un periodista de raça, que aplica al Procés la mateixa metodologia que abans ha aplicat a casos tan diversos com el cas Pinochet, el cas Bárcenas o el cas Bankia. Hores i hores de converses, piles de documents i articles que configuren una miscel·lània en què es combina el relat gairebé cinematogràfic dels dies clau de l’octubre del 2017 amb el seguiment puntual del judici del Procés i els debats interns que van portar a la sentència.

Què trobarà el lector en aquest llibre que no hi hagi en altres treballs periodístics sobre el mateix tema? Doncs, bàsicament, la doble perspectiva Barcelona-Madrid, cosa que fins ara no s’ha aconseguit. Ekaizer reconstrueix les maniobres del fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, per posar en marxa un cas pel delicte de rebel·lió que es pugui jutjar a l’Audiència Nacional. I com compta amb l’ajuda, per a aquesta missió, dels fiscals del Tribunal Suprem. O sigui, Ekaizer posa la lupa en les estructures profundes de l’Estat, en la carrera fiscal i en la judicatura, i no en un govern Rajoy que viu en la inòpia. D’aquí que la lectura del llibre ajudi sobretot a entendre la importància del nomenament de Dolores Delgado com a nova fiscal general i la difícil tasca que se li presenta.

L’altre punt fort del llibre és la reconstrucció del judici, però no des d’un punt de vista dels testimonis i el seu relat, sinó de les figures jurídiques que entren en joc. En aquest sentit, l’article del jurista Nicolás García Rivas, màxim expert en el delicte de rebel·lió a Espanya, i que funciona com a epíleg, resulta especialment revelador de com es van forçar les categories jurídiques amb interessos espuris. Aquest text hauria de ser de lectura obligatòria a les facultats de dret.

El llibre acaba amb uns annexos amb tota la documentació imprescindible per entendre el cas, com ara la sentència del Suprem o la famosa resolució del Tribunal Regional Superior de Schleswig-Holstein sobre Carles Puigdemont, de manera que el volum funciona també com a arxiu per resoldre dubtes.

Reunions a Palau

Però sens dubte la part del llibre que ha despertat més interès és la recreació dels diàlegs entre els diferents actors del camp independentista al llarg de les intenses jornades que van del dissabte 21 d’octubre al dilluns 30 d’octubre del 2017, amb especial atenció a la reunió a Palau la matinada del dia 26. Allà Ekaizer fa un exercici tan arriscat periodísticament com efectiu des del punt de vista narratiu: deixar que sentim només, o gairebé exclusivament, la veu dels protagonistes. Allà se senten les reflexions de Carles Puigdemont, però també els silencis eloqüents d’Oriol Junqueras i els crits de Marta Rovira. Es poden experimentar les pors de Jordi Turull i Josep Rull o la indignació de Carme Forcadell. El text funciona com una obra de teatre, com un seguit de monòlegs que traslladen al lector la tensió del moment, i serveix per desgranar què pensava cadascú en aquelles hores greus.

Llegit dos anys més tard crida l’atenció el convenciment i la solidesa dels arguments de Carles Puigdemont a favor de convocar eleccions. “Expliquem la veritat. Podríem proclamar la independència si suméssim quatre milions de persones. 30 anys de presó no serviran per a res. L’1-O és un joc de nens comparat amb el que està preparant l’Estat. La derrota és segura”, diu Puigdemont la matinada del 26. I és Lluís Llach qui, enmig del creuament d’acusacions, llança la frase definitiva: “Us vaig creure i he donat la meva paraula a molta gent. Hem mentit a la gent del carrer”.