La duquessa que volia pintar: Maggie O'Farrell publica 'El retrat de matrimoni'

BarcelonaUna de les cites que encapçalen El retrat de matrimoni, la nova novel·la de Maggie O'Farrell (Coleraine, 1972), és del poeta anglès Robert Browning: “Vet aquí la meva última duquessa pintada a la paret; sembla que estigui viva”. El poema gira al voltant d’un retrat –inventat– que el duc de Ferrara Alfons II d’Este va encarregar a un pintor de l’època perquè volia immortalitzar (i alerta amb la paraula) la seva esposa, la joveníssima Lucrècia de Cosme de Mèdici, amb qui s’havia casat per lligar el seu ducat amb la poderosa casa dels Mèdici florentins però sobretot per tenir descendència, un fet de la màxima importància per a ell per tal de no perdre el ducat en favor d’una germana més gran. Aquest matrimoni no va durar ni un any, però no perquè els cònjuges no s’entenguessin, sinó perquè la pobra Lucrècia va morir de sobte. Un tristíssim duc Alfons no va trigar gaire temps a buscar-li substituta, i la història va continuar.

I aquí, exactament en la mort d’una noia de quinze anys a qui han obligat a casar-se, és on Maggie O’Farrell decideix aturar-se i fixar la seva mirada, neta i penetrant, en una història aparentment petita: qui era aquesta Lucrècia? O seria més just preguntar qui hauria pogut ser si hagués tingut la veu que se li negava a qualsevol dona al segle XVI? Quina vida hauria pogut tenir si no l’haguessin reduïda a una pintura a l’oli penjada per sempre en una paret?

Explicar la vida de dones amagades rere homes poderosos

Sembla que l’autora de Hamnet, aquella novel·la memorable sobre la dona i el fill de Shakespeare, hagi trobat el gust a explicar històries de dones amagades darrere dels homes poderosos a qui van acompanyar. Que hagi decidit donar-los una vida alternativa i, posant en moviment els seus altíssims dots de narradora que sap com alimentar l’interès i les emocions de les legions de lectors que té pel món, hagi decidit donar llum, veu i color a tota una família de nobles italians amb tota una panòplia de servents, cuineres, guàrdies, pintors, aprenents i criats per servir un fresc com els que deixen a qualsevol bocabadat en entrar en contacte amb l’art italià. Potser una mica massa bocabadada i tot va quedar O’Farrell: a vegades venen ganes de dir-li “Maggie, accelera, que ja has fet servir tres imatges i no una per descriure el vol de l’ocell entre la mà i l’angelet que decora la columna de la sala on pinta la Lucrècia”. Que la contemplació de la bellesa d’una obra d’art pot dur a l’èxtasi, però també al tedi. I aquí no hi ha rastre de l’esquinçada de vestidures sentimental (amb plorera inclosa) que provocava la lectura de Hamnet: som més al regne de la quietud i de la contemplació.

Excepte quan arriba el tram final de la novel·la, que O’Farrell treu a relluir les millors armes i aconsegueix un crescendo que talla l’alè: en moments com aquest, i en d’altres, com la primera nit que Lucrècia passa amb el seu nou marit, el llibre brilla amb llum pròpia i aconsegueix posar en escena l’escissió de la jove duquessa, migpartida entre una nena innocent, amb l’ànima d’artista rebel, i una dona que ha entès els jocs perversos que determinen la vida dels adults. Que ha experimentat en carn pròpia l’ambigüitat del maltractador que, mentre li acarona el coll, pensa com la podria estrangular. “Sembla que estigui viva”, diu el vers de Browning, i sembla que O’Farrell hi hagi construït tota la novel·la a sobre.