Tot aquest llibre de relats està travessat per la idea obsessiva del temps. Els diversos narradors es demanen pel seu misteri. Un d’ells afirma que “sovint saps que pots decretar el final quan et preguntes si ja pots decretar el final”. Un altre no deixa de rumiar sobre “el punt exacte en què comença la caiguda”. Dos contes curts que duen el mateix títol del llibre reflexionen, encara, sobre aquesta qüestió: els dies previs a un trasbals, i sobre la ignorància de qui el patirà. L’últim conte, en canvi, també brevíssim, es dedica a l’“endemà de la festa”. El que el precedeix, el memorable Córrer, indaga, un cop més, sobre el temps: en aquest cas, sobre el moment en què la filla del narrador pateix un accident mortal. 

Cal que previngui el lector: aquesta obra fa mal. Perquè Lluís Muntada (Riudellots de la Selva, 1964) escriu per entendre el món, un món que, sovint, mostra la seva opacitat més insondable i les seves punxes inesquivables. Deu ser dels narradors més reflexius del panorama propi: ja ens n’havia donat mostres valuoses en els contes de Canvi d’agulles (2002) i, sobretot, en la novel·la L’elegància del número zero (2010).

Els dies previs aplega 22 històries, d’extensió diversa, que componen un catàleg molt nodrit de l’ànima humana. I que bé que la decortica, aquesta ànima, Muntada, per arribar al fons! (aquell fons de l’ànima que Ortega y Gasset considerava una metàfora rodona). Hi ha parelles que se separen o que estan a punt de fer-ho: “A part de la mort, només hi ha una altra cosa irreversible, el desamor”. Un especialista en l’obra de Kafka s’ha endut dona i filla a un congrés, i això que la relació està a punt de trencar-se: “El destí més recomanable per a un investigador de la literatura és decorticar la literatura però no pas viure-hi a dins”. Un grup d’amics comparteixen una casa de caps de setmana lluny de la ciutat. El narrador ens va revelant les tensions familiars i els conflictes entre les diverses parelles: la tanca sobre el pantà –que és com es titula el conte– difícilment podrà contenir l’embat del desgast de la convivència. Un altre límit: les comportes automàtiques d’alarma d’incendi en un hotel tampoc no podran evitar la destrucció, quan arribi. 

Pàgines vertebrals de la reflexió filosòfica

El protagonista de L’home bala menteix a la seva ex-xicota i a la família per no decebre’ls. Aspira a ser un actor de renom, però es guanyarà la vida actuant en parcs temàtics. Muntada va molt enllà (o molt endins): “Quina importància podria tenir que les promeses amoroses que ens han fet fossin falses?” I és que “fins que no es revela que les promeses eren falses, les promeses no actuen com una falsa promesa”. Molts dels temes que aborda formulen narrativament pàgines vertebrals de la reflexió filosòfica, sobretot de l’ètica. És per això que suara afirmava que l’autor és un narrador reflexiu. I especulatiu. Aquell mateix home bala conclou: “No podia desprendre’s de la certesa que una vida representada és també la vida, i que morir en un simulacre significaria igualment morir”.

Alguns relats reivindiquen la importància de l’escriptura. Versions presenta l’acumulació d’esborranys d’un home que se sent abandonat per la dona, que presumptament li fa el salt. Hi combina paraules de venjança amb el desig de tornar amb ella. Un altre relat es pregunta què passaria si rebéssim una carta (d’amor) 36 anys després de ser enviada. I, en el glossat Córrer, hi llegim aquesta qüestió, que ens deixa garratibats per l’agudesa del suggeriment: “On està escrit que la gent no pugui morir just uns segons abans de morir?” Un llibre commovedor, important.