Sovint, quan visito museus d’art contemporani, penso que moltes obres d’art conceptual serien millors -més complexes, amb més substància, d’una sagacitat més incisiva i amb una capacitat d’interpel·lar més constructiva i excitant- si, en lloc de jugar amb el llenguatge, els recursos i les regles de l’art visual, abracessin completament la literatura i prenguessin forma de llibre. La lectura d’ Abans de les cinc som a casa m’ha reforçat aquesta convicció.

El concepte germinal de la nova novel·la d’Albert Forns se li va presentar un dia de juny del 2015, quan voltava pel Mercat de Sant Antoni i hi va descobrir en una parada tretze llibretes escrites a mà per un barceloní anònim -un tal Hilari- entre els anys 1966 i 1980. Encuriosit, i ja conscient que allà hi havia un projecte literari en potència, Forns va comprar les llibretes i de seguida va procedir a llegir-les i a mirar de reconstruir la vida -vulgar però enigmàtica, rutinària però amb incògnites- de l’autor.

Igual que Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) i Jambalaia, els altres dos llibres en prosa de Forns, Abans de les cinc som a casa transita per unes coordenades de gènere bastardes. És una novel·la de no-ficció, sí, però al mateix temps és un dietari doble -a més del dietari general i datat de l’Hilari, tenim el dietari sense dates i monotemàtic que va escrivint Forns-, és una investigació intel·lectual entretingudament detectivesca, és un assaig centrifugat i polimòrfic sobre diversos temes (la memòria, la individualitat, l’anomenada literatura del jo...), és una reivindicació de la importància tant literària com sociològica del dietarisme i, last but not least, és el retrat robot d’un home confegit a partir de les traces -l’inventari d’experiències- que ell mateix va consignar.

Un dels reptes de Forns, que en cap moment deixa clar fins a quin punt és real o bé ha ficcionat el que conta, era encomanar al lector la curiositat per l’Hilari que va suscitar en ell la troballa de les llibretes. No era un repte fàcil, perquè ni l’Hilari ni el que escriu són, objectivament, gaire interessants d’entrada. Com que val la pena que el lector llegeixi el llibre tan verge com sigui possible, tan sols diré que l’Hilari era un home gran i conservador, comptable de la Telefónica, amb unes rutines molt marcades, sense fills i aparellat amb una italiana de caràcter. Tot i que era força culte (anava sovint a l’òpera i al cinema, era bastant lector i viatjava molt), les seves anotacions són desapassionades, superficials, inofensives, telegràfiques.

Tanmateix, Forns aconsegueix que la progressiva revelació del dia a dia meticulós i monòton d’aquest home aparentment gris ens atrapi. Cerebral però sobretot intel·ligent, sempre hàbil a l’hora de retornar al seu tema central per molt que se n’allunyi, Forns complementa l’operació de desxiframent de les llibretes amb un heterogeni entramat de reflexions, anècdotes, especulacions i digressions. Dins aquest entramat, hi trobem des de projectes d’artistes conceptuals de referència com Sophie Calle i Christian Boltanski fins a persones reals (l’antiquari Jordi Barón), passant per explicacions de com funcionen els Encants i en què consisteixen projectes tan colossals com Das Escholot de Walter Kempowski i el britànic Mass Observation Project.

En conjunt, el llibre de Forns és molt notable: ben escrit, astut, naturalment plural i, per tant, sorprenent i estimulant. Tot i que, igual que l’art conceptual, és més viu des del punt de vista intel·lectual que des del punt de vista emotiu i moral -fascina i instrueix més que no pas inflama-, hi ha passatges prou emocionants, d’una tendresa continguda.

Ara bé: si li passa com a mi, el lector tindrà la sensació que, per ser rodó del tot, a Abans de les cinc som a casa li falta entrar a fons en el tema crucial però soterrat de les llibretes -siguin falses o autèntiques-: la catalanitat traumatitzada de l’Hilari. Així, fa estrany que Forns, que en tot moment mostra una empatia commovedora pel seu personatge, a l’hora d’abordar-ne la dimensió més identitària i ideològica el despatxi dient que era “el típic catalanet” a qui disgustava la immigració andalusa o bé que era “la dreta catalana de tota la vida”. En realitat, la investigació i el llibre de Forns demostren que era més que això i que, en els silencis de l’Hilari, hi jeu, apallissada, l’eloqüència brutalitzada d’un país.