L’especialització i l’erudició disciplinària no sempre garanteixen ni la capacitat pedagògica, ni la divulgativa. Per això, quan aquestes convergeixen, com és el cas de l’historiador de l’art Albert Velasco (Lleida, 1976), el resultat és un festival tant per als alumnes com per al públic en general. De la primera n’he tingut vivència directa com a col·lega seu al grau interuniversitari on coincidim; de la segona n’estan gaudint els lectors des de l’aparició del seu primer llibre clarament comercial.

Bregat a les trinxeres de les xarxes socials, Velasco ha transcendit de l’estricte àmbit acadèmic per la seva passió i ironia, aplicada tant a la defensa dels béns de les parròquies de la Franja conservats al Museu de Lleida i reclamats políticament i judicialment per les autoritats aragoneses com al combat de la pseudohistòria promoguda des de l’espanyolisme ranci i des del bilbenyisme màgic. Aquest estil propi amara A la recerca de l’obra perduda i converteix l’autor en el fil conductor que cohesiona els diferents episodis configuradors de l’obra.

Amb tot, el protagonisme de Velasco, com la mateixa referència al fílmic Indiana Jones, és l’excusa per mostrar l’ampli i divers ventall professional. Sense oblidar la feina de biblioteca i estudi, l’historiador de l’art esdevé baula decisiva en la gestió patrimonial: des de participar en subhastes fins a denunciar estafadors, des d’assessorar rics compradors fins a col·laborar en la restitució de peces cabdals de la mateixa història. Així, resulta impossible no quedar fascinat per la rocambolesca carambola que porta una ampolleta de vidre persa a una església aranesa, o no llegir meravellat la potència intel·lectual, cultural, religiosa i política que, via els comtes d’Urgell, va tenir el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Els museus no són apolítics

A més de ser la millor promoció possible per a futurs estudiants d’història de l’art, el llibre té una voluntat política. Com afirma el mateix Velasco, “els museus no són espais neutres ni són institucions apolítiques; perquè l’art i els museus, de tota la vida, han estat barrejats amb la política i han servit a la política”. Aquesta convicció esdevé explícita en els fragments dedicats al conflicte pels béns de Sixena, però transcendeix del cas concret per substanciar-se en dues reflexions poderoses.

D’una banda, la prevenció enfront de l’anacronisme i el combat contra el prejudici. Només de la mà d’una correcta interpretació i d’una imprescindible contextualització pot entendre’s la complexitat de les vicissituds patrimonials: per quin motiu un fet és legal, il·legal o alegal segons el moment i què fa d’una compra o actuació quelcom necessari, superflu o opinable. Ras i curt, ni tot és espoli, ni tot és recuperable. De l’altra, hi ha el vincle entre el patrimoni i la comunitat que l’acull i s’hi sent reflectida. Perquè, més enllà dels valors artístics, hi ha el relat que fonamenta un poble, una pertinença, un sentiment... La identitat mai és única, ni inamovible, però sí fràgil com el dial del destí.