Desordre i desventura: l'ensorrament de les elits catalanes, segons Cristian Segura

BarcelonaLa descripció des de dins de l’ensorrament d’una classe social dominant –i amb ella, de tot un món— compta amb importants referents literaris: de Stefan Zweig a Giuseppe Tomasi di Lampedusa passant per Llorenç Villalonga. El barceloní Cristian Segura (1978) s’hi suma per, a mig camí de la crònica periodística i el relat autobiogràfic, “exposar la desfeta d’una hegemonia i d’una mentalitat” que, des de l’Upper Diagonal, havia creat un món propi tant autoreferencial com influent respecte al destí general del país.

Perquè la desfeta sigui possible, es necessita primer fixar –no sense una certa benvolença— el passat tradicional suposadament inamovible i, a continuació, il·lustrar la progressiva erosió d’aquell mite fins a la seva desaparició. Segura recorre a la seva pròpia experiència vital i familiar per situar-nos en aquell món d'elits –de diners, d'influències, d'estatus i d'aparences—, tot compensant la nostàlgia amb una mirada suficientment (auto)crítica per caracteritzar estereotips de l'estil dels pijoprogres (acomplexats cercant la redempció militant en causes alienes), els pijolocos (desacomplexats sense mesura) i els pals de paller (cercadors del bé comú, en perill d’extinció).

Pel que fa a la degradació, aprofita la seva trajectòria com a periodista i novel·lista i els seus contactes laborals i personals per il·lustrar les consecutives renúncies d'aquestes elits a través de les peripècies econòmiques i vitals de noms coneguts i sagues reconegudes que sempre es mouen per una geografia concreta de clubs privats, escoles d'elit, barris exclusius, segones residències i altes esferes. En la descripció d'aquests sospitosos habituals, la ploma de Segura brilla especialment (“els presidents de La Caixa són com monjos guerrers; són els shaolin del poder”) i el lector assisteix meravellat tant a les exhibicions de poder com a d'altres que voregen la indigència emocional.

Una societat de trinxeres

Gent d'ordre pot ser entès també com un estudi de cas d'un fenomen més general: l'impacte de la globalització sobre certes elits incapaces d'adaptar-se a la transformació del món. Moltes d'aquelles famílies industrials s'han venut o abandonat les activitats productives en les últimes dècades, per cercar recer en el totxo o vora el poder públic, principalment autonòmic. Aquesta metamorfosi les ha fet més vulnerables, més dependents i més caduques.

Enmig d'aquesta crisi global, a Catalunya s'hi han sumat derivades pròpies que han tensat la ciutadania cap a noves formes d'esquerra i cap al sobiranisme. Com que el llibre està escrit sobretot entre 2016 i 2018, Segura atorga a ambdós fenomens una gran centralitat en el seu relat. L'al·lèrgia tradicional a la política, a la significació pública, als extrems i, fins i tot, al nacionalisme hauria estat bandejada per una gran part dels hereus del districte de Sarrià-Sant Gervasi. Per a l'autor, aquesta actitud només pot entendre's des de la frivolitat, la incongruència i l'amnèsia.

La dilució d'aquell món coincidiria, per tant, amb la desaparició de la dissensió i, per extensió, dels espais d'entesa –sovint, però no exclusivament, impulsats/transitats per elements de les elits—. “Aquest tarannà és avui vilipendiat en aquesta Catalunya contemporània d'eufòria nacional”, escriu: així es fomenta una societat de trinxeres on exposar-se públicament és arriscat.

En aquest sentit, Segura fa defensa de la diversitat, de les identitats complementàries, de les societats complexes, amb el benentès que “l'idioma, la manera de ser o els hàbits de vida poden determinar la teva condició social, però no la condició de ser ciutadà d'un país”.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per comprar Gent d'ordre a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.