Efectivament, com ens recorda Antoni Clapés en el text que fa d’epíleg al llibre, Traduir Civitareale, “els diversos estrats que componen el sentit de cada vers compliquen la tasca de trobar la interpretació justa de cadascun d’ells i la seva relació”. Aquesta justesa segurament no existeix: la traducció sempre és una transcreació que permet un ampli ventall de possibilitats. La música de la llengua italiana (i la de cada poeta, la de Pietro Civitareale és particularment acurada i exquisida en la tria i en la composició) fa difícil aquesta tenaç voluntat a la percaça de la transparència. I tanmateix, Clapés i Servera assoleixen un resultat encomiable i poden sentir, en certa mesura, compensat “l’afany quimèric” que és la traducció en poesia.

El títol del llibre, tan suggestiu, que és un vers del poema XII que clou la primera secció, penso que enclou (aquí mateix en reprodueixo tota l’estrofa que ho aclareix) una mena de poètica per definir el que es proposa l’autor: “Contemplem / des d’una altra posició / de paraules diverses / ombres dibuixades.” És una imatge que ens remet a un altre títol, d’un poeta notable que va deixar de publicar fa temps, l’editor Antoni Munné: Fruita d’argila. És una possible definició de l’art: l’artifici de la figuració que representa la realitat amb una altra matèria (el poeta ho fa amb la llengua), per arribar, en alguns casos, a l’abstracció. El que sobta de Civitareale és que és capaç d’elaborar críticament de manera contundent quin és el seu propòsit en poesia, i ens ho comunica de bell antuvi en un text del tot aclaridor, a guisa de pròleg, just abans d’una citació també fonamental, per entendre l’entrellat de tot plegat, del gran Yves Bonnefoy. La poesia, diu Civitareale, revela i repara, i crec que és bo de precisar que parlem d’una revelació de caire espiritual (que s’inicia sensorialment però incideix intel·lectualment) i d’una reparació de caire moral (la consolació de la filosofia de Boeci podríem fer-la extensiva a la poesia). Bonnefoy ho diu tot en dos versos, i no li cal més: “Havíem vist el temps venir-nos en contra / mentre miràvem des de la finestra oberta”. La contemplació i la nostàlgia, la memòria i la invenció, el sentit del passat i del present a què al·ludeix Civitareale en el seu prefaci i que donen vida a un sentiment, com també assevera, podem xifrar-ho en els mots de Bonnefoy: el poeta ha de tenir el coratge (físic i moral) de contemplar la contrarietat existencial “amb la finestra oberta”. En un temps de fragmentació, la paraula revela i repara.