Després d’una carrera professional lligada al periodisme, i amb la llicenciatura en teoria de la literatura i literatura comparada sota el braç, Alba Gómez Gabriel (Sant Pere de Ribes, 1983) va guanyar el 44è premi BBVA Sant Joan amb la seva primera novel·la, Jo soc l’última Plaça. El llibre, que en cap cas sembla una opera prima tant per la solidesa de l’argument com per la crítica inherent en un tema de rabiosa actualitat o per l’estil original d’una autora que sembla que faci temps que va pel tros, explica una història ambientada a la plaça del Sol, al barri de Gràcia, al cor d’una Barcelona gentrificada i deshumanitzada que expulsa els veïns i esborra les persones. El tema central és presentat a través de les diverses veus, mirades i vivències dels personatges de l’obra coral que, al capdavall, és Jo soc l’última Plaça, mosaic urbà amb ecos teatrals.

Les dificultats per trobar un lloc on ser algú dins una macrociutat com Barcelona, un lloc on poder arrelar dins la roda del sistema i no quedar atrapat als marges, van de bracet amb les tribulacions humanes per poder crear vincles en un ambient totalment hostil. A partir de petites històries quotidianes de veïns ("ninots tristos i acollonits") de la Finca Groga que viuen a la plaça del Sol (un escenari de supervivència i de crisi, de solitud, de por, d'amor i d'exclusió), Alba Gómez vol reflectir que, en el fons, visquem dins o fora del sistema, tots som vulnerables perquè tots temem, desitgem, necessitem i perdem. Tots som material sensible.

Mirar sense ser vista

Amb La finestra indiscreta (1954) de Hitchcock com a referent principal, Gómez enfoca el seu discurs en el personatge de la Bel, una noia que coneix tots els detalls de la plaça i l’observa amb prismàtics des de l’habitació d’un hotel a mig construir, després de ser desnonada de la Finca Groga. Voyeurisme, curiositat humana, la societat vista com un espectacle i el tema de la invasió de la privacitat des d’un espai-microcosmos que permet que el lector construeixi el trencaclosques. Com Hitchcock, l'autora explora com l’acte de mirar sense ser vist pot ser tan inofensiu com pertorbador, plantejant qüestions ètiques sobre l’observació i el judici. Per a la Bel, la plaça del Sol és casa seva, i per això també espia els veïns que encara viuen a la Finca Groga: la Fina (propietària de l’edifici), el Ramon (un catedràtic a punt de jubilar-se), l’Andreu i la Valèria (una parella que passa un moment difícil) i l’Abril (una jove amb ganes d’experimentar que carrega el llast de la família). Un matí, un inquilí nou i misteriós s’instal·la al banc de la Plaça. La Bel l’ha clissat des de la finestra de l’hotel. Per què ha vingut aquí i per què passa la nit al terrat de la Finca Groga? El misteri està servit.

Amb la voluntat d’humanitzar allò que la ciutat deshumanitza, Alba Gómez parla de la pèrdua de genuïnitat en un espai on, en teoria, tothom s’hauria de sentir com a casa. Estructurada en tres parts d’extensió molt desigual, el llibre comença cada part amb un capítol solt i en cursiva narrat en boca de la mateixa plaça del Sol, que es defineix com a "Màgica. Mítica. Emblemàtica. Autèntica. Modèlica. Una joia. Pura vida" però en paral·lel "plena de borratxos. I de baralles. I cada dia més degradada". A la primera part, la més llarga, també en primera persona, la Bel (addicta als "cigarrets-dels-bons") emprèn el seu espionatge cap a algú que trepitja "la meva Plaça per primera vegada". Ella l’anomena Nou o Home-Pou, i se li acumulen les preguntes i les reflexions: "Aquí el temps és gelatina". Els monòlegs interiors de la Bel tenen un català actual amb anglicismes, molt fluid i alhora amb metàfores i reflexions fondes d’alt nivell filosòfic.