La vall de les Flors, de Niviaq Korneliussen (Nanortalik, Groenlàndia, 1990), és un relat potent i cru que s’erigeix com un crit de denúncia al silenci que envolta els nombrosos suïcidis que es produeixen sense aturador a Groenlàndia. En aquest sentit, el gel esdevé un símbol del poder destructor que té en la salut mental dels habitants de la zona.

La narradora sense nom d’aquesta història és una jove groenlandesa que es deleix per deixar enrere el seu poble de Nuuk i anar-se’n a estudiar Antropologia a Dinamarca. Allà, però, toparà amb els prejudicis dels companys, el bandejament, la inadaptació i la solitud vertiginosa que li causa la distància amb la Maliina, la seva parella, i amb la família. A la segona part, la protagonista torna a la natura majestuosa de l’est de Groenlàndia: la cosina de la Maliina s’ha suïcidat. La tercera part de la novel·la narra la caiguda de la narradora en un malestar profund, una depressió en majúscules. Ella, una noia rebel que sempre havia perseguit la llibertat, inicia sense poder-ho evitar el camí cap a l’autodestrucció pel qual passen, sovint, idees cada vegada més sovintejades de llevar-se la vida. Mentrestant, al seu país cada vegada hi ha més cementiris amb flors de plàstic que marquen la fi de la vida de joves inoïts. Espais plens de creus anònimes i oblidades. Persones silenciades pel sistema però també per les pròpies famílies, encara víctimes del tabú.

Cada capítol de La vall de les Flors comença amb la notícia d’un suïcidi que potser s’hauria pogut evitar. La numeració va decreixent: del 45 a l’1, com en un trist compte enrere. El llenguatge de La vall de les Flors —el mot "flors" porta majúscula perquè és el símbol de tots els noms propis que s’han llevat la vida— és, literalment, l’alter ego de la protagonista, entre la fredor ferotge de l’espai que l’envolta i la poesia amable de la resiliència. Es tracta d’un mecanisme literari molt interessant que fa que hi hagi una equivalència constant entre les paraules i l’estat de la narradora. Els dos es van fent furiosos a mesura que l’enfonsament psicològic avança a tota velocitat. De fet, el llibre compta amb un glossari de termes en groenlandès que la traductora, Maria Rossich, ha decidit conservar en el text. Pel que fa a la forma, la novel·la es divideix en tres parts "ELLS", "TU" i "JO", cadascuna de les quals presenta diferents perspectives sobre el suïcidi. 

La novel·la s’ha criticat a bastament per les escenes de sexe queer explícit que presenta, i que encara són molt inusuals en el panorama literari de Groenlàndia. I aquest és un dels temes col·laterals de La vall de les Flors: la pertinença al col·lectiu LGTBIQ+, igual que ho són la depressió, la sensació de ser inadequat en una societat zero empàtica. Inversament proporcional al motiu del suïcidi —que en comptes d’una tragèdia es converteix gairebé en una normalitat intolerable de la qual ningú es fa responsable—, la normalitat de la sexualitat lliure no és ben vista pels ulls puritans de molts lectors. Es podria dir que la força de La vall de les Flors resideix en la capacitat de Korneliussen per plasmar la desesperació amb una prosa crua, esquitxada d’humor mordaç, erotisme i moments de tendresa. En aquest sentit, la descripció de la intimitat queer és sincera i refrescant, un bonic contrapunt als silencis i les omissions que impregnen la novel·la.