“Feministes del món, desuniu-vos!”, exclama Mercè Rius al final d’aquest llibre. Sembla una contradicció, perquè ara mateix si d’alguna cosa s’acusa el feminisme és d’estar dividit. Amb aquesta petició, l’autora convida a la reflexió i al debat. Perquè el cert és que, tot i el soroll dels darrers anys, de debat n'hem tingut ben poc. Aquestes pàgines parteixen de la premissa que el feminisme d’avui repeteix mantres que es compren amb massa facilitat, com ara defensar l’ús del vel a Occident –esdevingut “senyal d’orgull”– mentre als països musulmans és una condemna per a les dones (un “senyal d’humiliació”).

Passar d’un feminisme més o menys hegemònic (el feminisme de la diferència fill dels anys 70) a un altre (el feminisme inclusiu fill de la teoria queer) implica un esforç teòric. No n'hi ha prou amb treure pancartes al carrer per defensar l’un o l’altre, hem de saber explicar el què i el com incidint en els temes que els separen: el concepte de gènere, el subjecte del feminisme, el tractament de la violència...

Mercè Rius és professora honorària de filosofia de la UAB i, entre d’altres, ha publicat llibres sobre Jean-Paul Sartre i Theodor Adorno. Amant de la ironia, a Discurs contrafeminista contempla el feminisme a partir d'una crítica descarnada i que sovint cou. He de començar dient que afirma coses amb les quals estic radicalment en desacord, com que avui dia, en la judicialització de la violència de gènere, “la presumpció de culpabilitat substitueix la presumpció d’innocència”. Però el cert és que no ho fa des de l’afany únic de provocar sinó com un exercici de qüestionament, sempre saludable.

Rius parla del “lamentable espectacle del Me Too” –que a mi em sembla un moviment altament revolucionari i transformador–, i tampoc creu en les accions positives –mal anomenades “discriminació positiva”–, com ara les quotes destinades a esmenar la plana a l’androcentrisme que encara mana a tants llocs. Critica el llenguatge inclusiu –tan necessari– al·legant que “si el desdoblament ben usat realça les fórmules de cortesia, la seva reiteració en els textos costa molt de pair”, tot afirmant que “el desdoblament consolida el gènere femení com el segon sexe”, cosa que donaria molt per discutir. També se’n riu del recent pla d’equitat menstrual, que empara la baixa laboral si és necessària, cosa que diu que pot animar els empresaris a contractar menopàusiques. I pel que fa a l’actual feminisme –plural, agosarat, decidit–, el veu com una amenaça per a certs homes, que “s’han reclòs –o refermat– en un apartheid voluntari”.

Discurs contrafeminista sembla una defensa del feminisme d’abans-d’ahir, ja poc vigent, encara que reivindicat aferrissadament per molts sectors conservadors. Però aquesta seria una lectura molt simple d’aquest text breu i estimulant, que en realitat es presenta com un joc dialèctic on es contraposen permanentment tesis i antítesis. Per entrar-hi cal, però, gosar jugar al joc que l’autora ens proposa: pensar. Encara que, com deia Hannah Arendt, pensar sigui de per si perillós.