Vladimir Nabokov (1899-1977), un autor immens, sorneguer, virtuós i viciós, molt abans de fer-se famós amb Lolita (1955) va escriure llibres excel·lents. Per exemple, La dádiva (1938), la seva última novel·la russa, que per a molts compatriotes il·lustres de l’escriptor, com ara Nadejda Mandelstam o Aleksander Kúixner, és la millor (de les divuit en total). També va publicar, entre el 1930 i el 1947, tres reculls de relats -dos en rus i un en anglès-, en què surten gairebé totes les peces que conformen Senyals i símbols, la primera antologia del Nabokov contista en català, compilada i traduïda de les dues llengües per Marta Nin i publicada a Godall.

Els dos últims textos del llibre, Senyals i símbols (1948) i Les germanes Vane (1951), es van publicar més tard, però van ser escrits també abans de Lolita. Per tant, els tretze relats del recull pertanyen a la primera part de la vida de Vladimir Nabokov, quan encara no podia dedicar-se únicament a escriure i es guanyava la vida fent classes: d’idiomes, de tenis i de boxa en els anys berlinesos i de literatura en els anys americans.

De la memòria al deliri

En una classe d’un curs de literatura russa que va impartir a la Universitat de Cornell, Nabokov va arribar a fer fora un estudiant que li havia preguntat per què no havia inclòs Dostoievski en el temari. La severitat extrema dels seus judicis era proverbial, així com la poca pietat que sentia pels companys de gremi. Tot i això, l’autor de Lolita va distingir amb la seva admiració dos escriptors contemporanis: Alain Robbe-Grillet i Jorge Luis Borges. N’elogiava “la lucidesa del pensament, la puresa i la poesia, el miratge en el mirall”. Borges, sobretot, té unes afinitats molt clares amb Nabokov.

Una de les coses que els uneix -a part de l’any de naixement i una concepció lúdica de la literatura-és la fascinació per tota mena de laberints, inclosos els de la ment. Així, el protagonista de Senyals i símbols és un jove amb un trastorn que consisteix en sentir-se dolorosament implicat en tots els fenòmens de la natura. “Des del cel escrutador, els núvols es transmeten informació increïblement detallada sobre ell. […] Totes les coses són un codi xifrat i, de totes, ell n’és el tema. […] El mateix aire que exhala és catalogat i arxivat”. La memòria omnímoda del cèlebre Funes de Borges es pot interpretar com una malaltia similar: també per a Funes la natura (i tota la realitat circumdant) es converteix en un malson, perquè no pot deixar de registrar-ne els elements més mínims i és incapaç d’esborrar-los del seu record. Mentre la idiosincràsia del personatge borgesià podria ser una imatge hipertrofiada de l’erudició, la “mania referencial” del jove de Nabokov és més aviat una caricatura de la imaginació poètica.

La base d’aquesta “mania” és una capacitat extraordinària d’associació, de creació de lligams significatius entre coses o conceptes que, aparentment, no tenen res en comú. Un dels parents més pròxims de la “mania referencial” és el mètode paranoic-crític de Dalí. Una parent una mica més llunyana és l’obsessió de la Lídia de Cadaqués, que en les glosses que el seu estimat Eugeni d’Ors dedicava a la Ben Plantada (i publicava regularment a La Veu de Catalunya ) hi veia uns missatges en clau adreçats a ella i a ningú més. La tragèdia del personatge nabokovià és que, a diferència de la Lídia, no sap fer del seu deliri un món habitable i tampoc té el do de transmutar la seva bogeria en l’arrel d’una activitat artística. El drama de Funes és que el seu coneixement incalculable és estèril.