La vida calamitosa d’un creador n’alimenta l’obra, però també la llasta i en distorsiona la recepció. En el cas del poeta Robert Lowell, un dels autors més influents de la poesia nord-americana moderna per les seves aportacions pioneres en el que s’ha convingut a anomenar “poesia confessional”, els problemes que li trasbalsaren la vida amenacen de desordenar la lectura que fem dels seus poemes.

El cert és que costa llegir alguns dels seus versos i poemes sense pensar constantment en els traumes familiars que de petit hagué d’empassar-se a casa, en l’alcoholisme sever que va patir, en les complicades relacions que va mantenir amb les dones amb qui es va casar i en els seus trastorns psicològics, que l’abocaren a recurrents depressions neuròtiques.

I, tanmateix, Lowell mereix ser llegit sense cap afany morbós ni cap interferència sensacionalista. Això val també, o especialment, per a aquells poemes en què furga en la seva ferida psíquica i anímica d’una manera insidiosa i crua, per exemple Despertar en plena depressió, A casa, després de tres mesos absent i Ull i dent. Dic que cal llegir-los sense un afany morbós perquè, a pesar de la valentia amb què es despulla, el poeta no cau mai en la morbositat i evita en tot moment de fer endevinalles estripades i empobridorament literals sobre ell mateix i sobre el que l’afligeix. Fa tot el contrari, més aviat. Els poemes de Lowell tenen la virtut d’agafar els materials en brut d’una vida complexa i dramàtica i fer-ne una poesia intel·ligible i honesta però, al mateix temps, formalment molt meditada i rigorosa. És una poesia vívida, eriçada per textures anímiques vibrants, que sempre se sosté sobre un fons moral robust. La poesia de Lowell, d’una intel·ligència reservadament erudita, té alguna cosa de confidència deixada anar davant d’un auditori reduït i de confiança. Està als antípodes dels estriptis narcisistes de la més vulgar poesia de l’experiència.

Una magnífica edició bilingüe

Gràcies a la magnífica edició bilingüe de dos dels seus llibres més importants, Apunts del natural i Morts per la Unió, que acaba de publicar Quaderns Crema, els lectors catalans podran comprovar-ho amb plenitud. El també poeta Josep Maria Fulquet és qui s’ha encarregat de la presentació -sintètica i instructiva-, de les notes explicatives -clarificadores- i de la traducció -que en general funciona bé.

Un dels aspectes biogràfics que destaca Fulquet és la genealogia familiar de Lowell, que tenia una munió d’avantpassats il·lustres, inclosos dos passatgers del Mayflower. No són pocs els poemes protagonitzats per alguns dels seus avantpassats -els fantasmes forts de la memòria-, però en tot cas no són tants com els protagonitzats pels seus pares, les constants batusses dels quals el marcaren de per vida. Sobre el tema familiar, és imprescindible el llarg text en prosa 91 Revere Street, que forma la segona part d’ Apunts al natural. Sense recórrer a la prosa poètica, però tampoc sense fer una clàssica narració memorialística, Lowell descabdella personatges, estampes i records en un relat que, allò que no té de cohesió, ho té de gràcia i fluència.

Des d’un punt de vista formal, Fulquet remarca una qüestió ineludible: la ruptura que la poesia de maduresa de Lowell va representar respecte dels predominants “criteris estètics del Modernisme i el formalisme del New Criticism”. Les innovacions rítmiques i de to tenen el seu equivalent en una certa voluntat d’innovació temàtica, o almenys de posada al dia (en el context de l’Amèrica de finals dels 50 i principis dels 60) dels temes de sempre. Així, trobem la poetització de l’evolució històrica de la identitat americana, d’uns paisatges urbans fascinants i ominosos, dels terrors latents de la Guerra Freda i de les més quotidianes mancances pròpies (en té prou descrivint la indefensió d’un miop per llançar-nos a un buit existencial sense fons). Un altre tema freqüent és el del temps que passa i el de l’edat que pesa: “Quaranta-cinc: i ara què?”, es pregunta en un poema. “Som tan fràgils als cinquanta, / una ploma...”, diu en un altre.

També té poemes i versos d’una tristesa tan ascètica que et trenca el cor: “Estic cansat. Tothom està cansat de la meva agitació”. No pateixi, senyor Lowell: no tothom. Som molts els que no.