Chimamanda Ngozi Adichie s'ha passat de frenada

La proposta narrativa de Chimamanda Ngozi Adichie (Nigèria, 1977) destaca per allunyar-se dels tòpics sobre què ha de ser la literatura africana contemporània i defugir el que s’ha anomenat pornografia de la pobresa, una etiqueta que l’autora sempre ha tractat amb ironia. Les protagonistes de Chimamanda Ngozi són dones fortes, independents i ben posicionades que reivindiquen el fet de ser dona en un món caòtic. I tenen il·lusions, somnis, records i contradiccions. És el cas de les quatre protagonistes de la seva última novel·la, El comptador de somnis, un volum de gairebé 600 pàgines escrit al llarg d’una dècada —en la qual ha treballat en memòries, literatura infantil, manifestos feministes i una conferència pública sobre la llibertat d'expressió— i traduït al català per Anna Puente.

La Chiamaka, la Zikora, l’Omelogor i la Kadiatou són les quatre protagonistes d’una història que entrellaça quatre vides de dones nigerianes que, d’alguna manera o altra, sigui per vincles de sang o d’amistat, acaben confluint en un sol univers narratiu. Ambientant l’acció al passat recent de la pandèmia de la covid —que només fa de teló de fons—, l’autora barreja dos escenaris principals: els Estats Units i Nigèria. Mentre que l’escriptora Chiamaka viu sola als Estats Units (i només rep les visites de la seva dona de fer feines, la guineana Kadiatou, que cria la seva filla sola), igual que la seva millor amiga, l’advocada Zikora, en el cas de l’Omelogor —cosina de la Chiamaka— l’acció se situa a Abuja (Nigèria), on regenta una empresa pròspera i corrupta. Icona del feminisme i autora, entre d’altres, de l’assaig Tothom hauria de ser feminista, Chimamanda Ngozi aconsegueix equilibrar els tocs d’humor amb la càrrega emocional profunda d’aquestes quatre dones: les expectatives socials que les tenallen (sobretot pel que fa al matrimoni i a la maternitat), la misogínia (exercida tant per homes com per dones), els vincles entre mares i filles i entre dones i homes, i les complexitats del món femení (sobretot en aspectes com les violacions, l’impacte de la pornografia en les relacions, els complexos físics atiats per les xarxes, els miomes a la matriu, el dolor del part, l’avortament o el dol perinatal). Per primera vegada, a més, l’autora toca temes nous, com ara el tràfic de drogues a Abuja.

Una saga de germanor i sororitat

Però els dos temes centrals d’El comptador de somnis són els més antics del món, els que funcionen per se i sovint s’entenen com a sinònims: la natura de l’amor i la fugacitat de la felicitat. La saga de germanor i de sororitat que representa aquesta novel·la –i que es distancia de l’observació dels costums americans des del punt de vista dels immigrants d’anteriors novel·les– fa que l’obra literària de Chimamanda Ngozi faci un salt qualitatiu cap al psicologisme i la introspecció. La vida d’aquestes quatre dones confinades en elles mateixes les porta a fer quatre viatges al passat per fer un recompte de vida. Conclouen, totes elles, que potser no els ha anat com havien somiat de petites –en bona part per la irrupció d’homes inadequats en els seus trajectes–, però, tot i això, reivindiquen en veu alta que no es penedeixen de res, que són com són per la suma d’experiències que han viscut.

Amb una escriptura incisiva i informativa alhora, l’autora fa èmfasi en la maleïda recerca atàvica de l’amor romàntic, de la mitja taronja, pròpia de les dones de tots els temps. La Chiamaka escriu literatura de viatges però passa el dia somiant trobar una ànima bessona; la Zikora viu per tenir una família perfecta; l’Omelogor té dubtes constants pel que fa a l’amor i porta un blog anònim en el qual ofereix consells als homes, i la Kadiatou té el trauma d’una agressió sexual que la incapacita (aquí l’autora relata una història real del 2011: el cas de Nafissatou Diallo i Dominique Strauss-Kahn). Potser a El comptador de somnis, on absolutament tots els homes són una porqueria (les protagonistes fan un recompte d’homes com qui recompta cadàvers), la senyora Chimamanda s’ha passat de frenada, ha malentès el feminisme i ha deixat una mica de banda les complexitats morals i la manca de prejudicis que hauria de tenir tota bona novel·la social, amb la qual cosa la novel·la defalleix a poc a poc cap a un final literàriament galdós.