Quan l’escriptora Carme Riera (Palma, 1948) es va quedar embarassada per segon cop, ja tenia un nen preadolescent. Aquest nou embaràs li arribava en un altre estadi de la seva vida i va decidir escriure l’experiència. Entre altres coses, perquè no existien referents similars que poguessin servir-li a ella i a altres dones. Des de llavors han passat més de trenta-cinc anys –ara la filla que portava al ventre té al seu torn una filla–, però el seu periple per les diverses etapes de la gestació encara és molt vàlid.

En el marc d’una abundància de llibres sobre la maternitat que no hauríem somniat mai (de Mamà desobedient, d’Esther Vivas, a Madr¿eh?, de Lyona), s’edita novament aquest llibre que en la literatura catalana va ser fundacional i a sobre està escrit per una de les nostres autores més valuoses. Mentre el fetus creix al seu ventre, Riera gargoteja en el seu diari: una gestació paral·lela que durà a bon port, no com el diari d’adolescència que va abandonar a mig camí. Desobeeix Susan Rubin Suleiman, que en aquells mateixos anys va dir a Escriure i ser mare que les mares no escriuen, estan escrites. Escrites pel patriarcat, evidentment, que determina un model de maternitat.

A la línia de sortida, Riera comparteix la necessitat “d’engrunar entre les planes d’aquest quadern el temps compartit amb el desig de regalar-li algun dia al meu fill o a la meva filla les hores que visquérem i els llocs que travessàrem plegats o plegades”. Perquè Temps d’una espera és un diari epistolar, on la destinatària no té encara veu: “Escric sobre tu, a vegades en nom teu, però sempre les meves paraules et cerquen”. Textualitzant la vida que creix en el seu úter, dins la bossa amniòtica, el diari esdevé un úter de paper –l’expressió és seva– on les dues, mare i filla, s’aixopluguen.

Dur nenes al món

En aquesta cambra pròpia folrada amb les parets de la intimitat, qui parla i qui escolta estrenyen dia rere dia el seu vincle, encara més estret des del moment que sap que gesta una nena, una igual. Aquí el text pren una bifurcació, que hauria estat una altra si s'hagués tractat d’un nen, i aflora un compromís ferri amb la defensa de les dones com a classe oprimida: “A partir d’ara no sols escric a la recerca d’una destinatària implicada en els esdeveniments d’una manera directa sinó també d’una còmplice amb la qual compartesc el gènere i la història”.

Riera li va dedicar al seu primer fill un relat, Elegia per a unes mans. A la filla li dedica aquesta indagació en la maternitat passada per la tradició cultural occidental, que inclou les mares de Déu, els naixements dels déus de la mitologia grega i que, deixant de banda Freud per misogin i Beauvoir per mirar la maternitat amb còlera, aplaudeix Adrienne Rich, que rebutja el patiment maternal i proposa una nova manera de ser mare “no mediatitzada pel patriarcat”. Dur nenes al món –que en un elevat percentatge tindran la capacitat de gestar– implica una doble responsabilitat: donar-les a llum i il·luminar-los un camí ple de trampes.