BarcelonaLes sirenes de Carme Riera (Palma, 1948) no tenen cua de peix, tenen ales. L'escriptora confessa que està obsessionada amb aquests éssers mitològics, que vincula directament amb les femmes fatales de la literatura de finals del segle XIX. "Se les descriu com uns personatges terribles, temptadors, que s'enduien els homes a la mort i al desastre. A l'Odissea ja apareixen amb ales, però després va venir Disney i els va posar la cua de peix", explica Riera. Ella ha tornat a les sirenes originals amb La pau dels somnis feliços (Edicions 62 / Bruguera), la història d'una jove que fuig de la seva illa natal. El conte, il·lustrat per Silja Goetz, reprèn la fascinació de l'autora per aquestes criatures que ja va desplegar a La veu de la sirena (Edicions 62 / Lumen, 2015).

"Soc illenca i marítima. No podria viure en un lloc que no tingués mar", explica Riera per justificar la seva obsessió amb les sirenes. Al relat, aquestes criatures viuen en una illa paradisíaca sense mascles. Un cop l'any, els sirens poden accedir a l'illa durant tres dies i mantenir relacions sexuals amb aquelles que ho vulguin. Després, són expulsats. El conte segueix les ànsies d'aventura de la jove Nisa, que a diferència de les seves companyes només pensa en sortir volant com els ocells que veu travessar el cel. Quan ho aconsegueix va a parar a la terra dels humans, on descobreix que tenen braços en lloc d'ales.

La maternitat com una opció

Malgrat que els humans no poden volar, la Nisa sent enveja dels seus braços perquè poden abraçar i bressolar els nadons. El llibre narra com la sirena descobreix la sensualitat i la passió i com experimenta el desig de ser mare. "La maternitat s'ha posat de moda perquè la infantesa ara és un tema. Abans no ho era", diu Riera, que recorda que quan va escriure Temps d'una espera (1998), el diari del seu segon embaràs, no se'n parlava tant. "La maternitat desitjada és meravellosa, mentre que la maternitat imposada és un drama –afegeix l'escriptora–. Poder ser mare és una possibilitat extraordinària, però no ets més dona pel fet de ser mare".

La pau dels somnis feliços pren la forma d'un relat oral que explica l'àvia de la narradora i que recorda les rondalles mallorquines, molt presents en la infantesa de Riera. L'escriptora, de fet, és reticent a suavitzar els contes infantils clàssics o a canviar-ne el gènere dels personatges perquè siguin políticament correctes. "Els nens són molt cruels. No s’ha d’insistir amb la crueltat, però hi ha molts contes que poden entendre. Els infants sempre han tingut por de l’abandonament, i el conte del Polzet ho explica molt bé", assenyala Riera.