La companyia dels llops, contes superbament traduïts per Martí Sales, és el volum que ha fet possible que Angela Carter (1940-1992), una de les autores més inquietants de la segona meitat del segle XX, torni a les llibreries en català: fins ara se n'hi ha els relats de La cambra sagnant, editat per Proa el 2002, i la novel·la Sàvies criatures, que va publicar Edicions de l'Eixample el 1992. La companyia dels llops, que reflexiona sobre la condició humana des d’una perspectiva feminista i recorrent al realisme màgic, és la segona part d’una trilogia d’històries de llops de Carter. També és, possiblement, la més controvertida.

La història es divideix en dues seccions: un passatge preliminar que tracta sobre la licantropia, i la història principal, una versió personal i postmoderna del conte de fades de la Caputxeta Vermella. La novel·la comença amb una llarga descripció dels llops i continua amb una discussió sobre els homes que es transformen en llop. El narrador de Carter explica diverses anècdotes breus referides a la licantropia, les quals tenen en comú que estan relacionades amb casaments: una bruixa va convertir tot d’homes en llops quan el nuvi es va casar amb una dona que no era la seva, i un altre nuvi, durant la nit de noces, va sortir a fer les seves necessitats i no va tornar mai més. Anys més tard, després que la núvia lamentés la seva mort, es tornés a casar i tingués fills, el primer marit va tornar i es va convertir en llop per segona vegada, just per poder arrencar la cama al seu fill gran d’una mossegada. El segon marit assassina l’home llop, que, en morir, torna a convertir-se en home (Carter ens explica que aquest canvi és possible sempre que no es destrueixi la roba original). 

Com domesticar el llop

Tot aquest embolic transformista prepara l’escenari de la història principal de la novel·la, una reescriptura de la Caputxeta Vermella. Una nit de Nadal, una jove a punt de tenir la regla per primer cop s’endinsa al bosc per visitar la seva àvia. De sobte, topa amb un noi que l’acompanya en el trajecte. Ell li proposa una aposta: si arriba primer a casa de l’àvia li farà un petó. Ella accepta i prenen camins separats. El deixa guanyar. El paio fa cap a la casa transformat en home llop, devora l’àvia i fa desaparèixer els llençols ensangonats, els ossos i els cabells de l’àvia. Quan arriba, la noia s’adona que corre perill i que el noi ha matat l’àvia. Un gran nombre de llops s’han reunit a fora i udolen bona part de la nit. Ella es despulla. En comptes de ser devorada per ell, la noia el domestica fent-li l’amor. El matí de Nadal, el llop, ben tendre, jau als braços de la femme fatale. Inquietant i molt sexual, tot plegat.

El missatge feminista de la història és, evidentment, la negativa de la noia de ser carn de ningú. Carter utilitza el mite de la licantropia com a forma d’explorar els aspectes bestials de la violència masculina cap a les dones, concretament cap a les esposes, i com cada home té un llop a dins el qual, si no pot domesticar ell mateix, pot ser domesticat per la dona. És cert que la noia evita convertir-se en la carn del llop en el sentit que s’hi convertia a la versió del conte de Perrault, però, en definitiva, li dona la carn. Evita la mort, sí, però a costa de matar la seva infantesa i la seva virginitat. Abans, però, la noia treu la camisa al llop i la llança al foc. És un detall que no hem de passar per alt, perquè Carter ens ha dit a la primera part que els homes llop només poden tornar a ser homes si la seva roba original sobreviu. Al cremar-li la camisa, la jove enginyosa s’assegura que el llop que ha domesticat seguirà sent un llop per sempre més.