Càpsules a la deriva

Descrita com una odissea espacial amb rerefons filosòfic que juga amb els mites cíclics de les primeres civilitzacions, amb el concepte de temps i amb la teoria de les dimensions múltiples, la flamant editorial Spècula —impulsada per Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte— publica Mare, la primera novel·la de ciència-ficció de l’escriptora Isabel del Río (Barcelona, 1983) i el segon volum del segell amb una coberta deliciosa il·lustrada pel gran Àlex Santaló que inspira una fugida del planeta blau, com les portades dels discos El poeta Halley de Love of Lesbian o La gran esfera de La Casa Azul. 

Però Mare va més enllà d’una mera fugida d’un món invivible. Llegint les tres parts de la novel·la d’Isabel del Río la sensació del lector és semblant a la d’aquella mena de malsons en què et quedes tancat en un ascensor i notes com les parets se’t van apropant fins a esclafar-te. L’horror còsmic de què parla Marc Pastor i la claustrofòbia angoixant que és capaç d’encomanar Isabel del Río amb la seva narrativa és un dels punts forts de Mare. Entre la ciència-ficció clàssica i la novel·la de terror, apocalíptica, Isabel del Río crea una història on una mare i el seu fill viatgen a l’espai —"Ara la nostra llar"— clausurats en una càpsula fugint d’una Terra agònica mancada de recursos després que la Lluna partís el planeta en dos. 

Una distopia gens inversemblant

Mare comença quan mare i fill ja porten deu anys vivint enclaustrats —tot i que aviat els separen—, gastant una rutina monòtona que només es trenca quan arriben a la base de Ganimedes, una estació espacial de cinc plantes que fa de centre social, burocràtic i magatzem de mercaderies. El temps i l’espai es barregen, com les realitats múltiples que planteja l’autora, i l’angoixa creix i creix sense aturador. Sort de la Penèlope, l’escriptora que fila i desfila el relat com li plau però que centra el lector perquè no es dispersi davant de tanta inconnexió. La mare. La protagonista i narradora d’aquesta història que té diverses identitats. Ella explica que, malgrat la literatura i el cinema que havia explotat el tema, la realitat va ser molt diferent. D’un dia per l’altre es van veure obligats a fugir i molta gent es va quedar enrere. Des de la "claraboia a l’infinit" on viu amb el seu Lluc, ja adolescent, la mare es lamenta que el noi només coneix "la reclusió imposada per la supervivència". No tenen menjar real ni aigua. L’esperança de vida ha baixat fins als 55 anys. Porten un xip subcutani que els ha mig deshumanitzat: "Les emocions ens afebleixen, causen inclinació i això porta a l’aflicció i als conflictes". Però la mare enyora constantment la vida a la Terra, amb en Lluc i en David. El talent d’Isabel del Río per crear una nova realitat, distòpica però gens inversemblant, és innegable. 

Un cop sola a la càpsula, la mare narradora en primera persona s’estremeix per les noves notícies que li arriben: tres nens ja han nascut a l’espai i n’han desaparegut molts altres menors de dotze anys; el seu fill Lluc té la missió de viatjar a Saturn per ajudar a posar en marxa la nova base i s’apropa un ésser abissal amb tentacles. A partir d’aquest moment, la mare viu una doble línia temporal: abans i després de l’evacuació. Com en un mirall amb possibilitats de ser travessat, la dona d’abans té visions futures, com en un somni psicodèlic. Està angoixada per la solitud i per una existència plana, organitzada i controlada pels temps de reaprovisionament i les notícies en pantalla. El lector empatitza i pateix. Terroritzada, la mare només pensa en el seu fill. I embogeix. Mare és una obra mestra.