Corria l’any 1948 quan l’escriptora francesa Violette Leduc (1907-1972) va publicar L’afamada. Nascuda a províncies, Leduc s’havia traslladat a París poc abans de fer els vint anys i, en plena Segona Guerra Mundial, va conèixer Simone de Beauvoir, que es va erigir en la seva protectora. Va ser gràcies a ella que va poder publicar ni més menys que a l’editorial Gallimard. Certament, no ho hauria somniat mai. Allà va aparèixer l’any 1946 la seva primera novel·la, L’asfíxia. Just després vindria L’afamada.

Leduc estava perdudament enamorada de Beauvoir i és aquesta adoració la que relata en aquest cant monotemàtic i desesperat. Ja podeu riure dels embadaliments malsans davant la devoció arrossegadora de Violette, capaç de somniar amb la seva adorada dia i nit. En el seu cas, la diferència amb qualsevol d’aquells que esperen al portal amb un ram de flors és que ella va saber sublimar el seu afany literàriament: “Ella és el meu paisatge preferit.” “És bonica, és lliure, és intel·ligent. Jo soc la larva que li treu, sense paraules, una invitació. Toco la seva cadira, la seva tassa. Hi arrossego els dits, com un llimac”. “Abaixo el cap davant d’ella perquè soc com un camperol ajupit per l’Àngelus del migdia”.

Imaginem Beauvoir llegint les pàgines de L’afamada amb una copa de vi a la mà. Què devia pensar davant de tal manifestació desacomplexada d’amor incondicional? Es devia sentir afalagada o, contràriament, aterrida? Beauvoir creia en la literatura per sobre de totes les coses i el text li va semblar genial, de manera que el va recomanar a Camus –director de la col·lecció Espoir–, prescindint del petit detall que l’objecte de desig fos ella i ben conscient que la seva persona exaltava la vocació literària de Leduc: “Treballa molt, ella. El dia a dia no la distreu. M’aferraré a la seva excel·lència: estic salvada per endavant. Si treballo, hi seré més a prop”. Des del fons de la seva soledat –Beauvoir dixit–, la veu narradora negocia amb la presència i l’absència de l’estimada, convertida en el seu únic horitzó d’expectatives, amb una prosa díscola, imaginativa i contundent que embolica qui la llegeix com l’aranya fa amb la seva presa.

Aquest és un text per llegir dosificadament. Preveniu-vos de l’empatx que pot causar la seva malaltissa intensitat de la mateixa manera que Beauvoir dosificava a l’autora, amb qui quedava de tant en tant al Flore o a Les Deux Magots. La signant de La bastarda no busca cap consol fora del flux d’aquest torrent verbal que no porta enlloc més que a la constatació de la impossibilitat. Fugim dels amors tòxics, però celebrem-los alçant el calze de la literatura.

“Ha parlat amablement del meu pentinat. Em tracta com a una nena petita. Em fa vergonya. Assenteixo i suo. Agafar dos revòlvers, arrodonir bé els braços, posar els orificis refrescants a les temples, córrer fins al seu cafè. Clavar puntades de peu als gossos caçadors, empènyer els agents, fer caure els cecs, aparèixer al cafè, aturar-me a la seva taula, recordar-me de no esquitxar-li les sandàlies, mantenir-me a distància. Disparar els dos trets alhora. Ella sabrà que la meva sang s’escola per ella.” Quin excés, quina festa literària.