Àlex Susanna -escriptor i gestor cultural- cultiva un dietari al llarg de l’any 2018. Tot comença al gener, amb la seua lluna “brunyida i relluent”, amb l’autor llegint poemes d’Emily Dickinson. El fet em porta molt bons records, fins al meu propi diari sistemàtic de l’any 2002, Senyals de fum, tot ajudant el pare, amb la lluna vella del gener, a tallar la figuera. Els dietaristes som una estranya família, un club grouchomarxià que ens indigna per haver-hi estat admesos. Paisatge amb figures té 500 pàgines i està escrit amb una pulsió inequívocament notarial: Susanna no pretén ser original ni revolucionar el gènere. El secret de tot plegat el trobem a l’última pàgina: “Escoltar és una de les facultats més preuades i potser la que està més amenaçada. Si deixem d’escoltar, què serà de nosaltres?”

Aquest dietari, en efecte, és un inventari gegantesc: el seu autor s’hi ocupa, fonamentalment, de recollir les converses amb els amics, d’avaluar les obres (pictòriques, literàries, musicals) a què s’enfronta en els dotze mesos que ha acotat, de consignar les variacions del seu estat d’ànim. Han passat moltes coses, en 2018. Hi ha projectes d’exposicions per a comissariar, llibres per a llegir, músiques per a escoltar. També és l’any de la mort del seu pare, a qui dedica les pàgines més emotives de l’obra. I és una etapa especialment delicada del Procés, que Susanna segueix molt de prop, no sense deixar de constatar que s’hi sent, davant alguns dels seus epifenòmens, com Fabrizio del Dongo a la batalla de Waterloo, segons La cartoixa de Parma. Una manera com una altra d’enyorar la visió del bosc sencer davant tots els obstacles arboris.

Personalment, Paisatge amb figures m’ha recordat no la dietarística catalana del segle XX sinó un model més allunyat: el Calaix de sastre del baró de Maldà. Susanna, en efecte, és més notarial que íntim, més costumista que estilista. No tinc dificultats a imaginar-me’l amb una perruca blanca, esnifant rapè i bevent un dels seus estimats vins del país en una copa de cristall de Murano. Si Xavier Miserachs es presentava, més que com a artista, com un “suscitador d’imatges”, més que un narrador usual Susanna és un registrador de la vida, amb la voluntat infatigable d’alçar acta de cada detall, de cada conversa, de cada dada útil. La densitat de la seua vida social li proporciona el material necessari. Els amics habituals (J.F. Yvars, Feliu Formosa, Miquel Barceló...) són inventariats de manera exhaustiva. Un exemple: troba Josep Maria Pinto passejant per la muntanya i aquest li explica “la clau de volta” de l’estil de la Recherche, que s’aplica a traduir des de fa anys: “Proust escrivia tal com parlava, i això és el que li dona, a parts iguals, la força, la sinuositat i la versemblança que té”. Una conversa de passavolant li resol l’anotació del dia: el dietarista és feliç així, i nosaltres amb ell.

Globalització i provincianisme

Però Àlex Susanna, a més de tot això, té una característica que l’honora. Potser per l’edat, ha conegut intensament els anys (80-90) en què el País Valencià, les illes Balears i Catalunya mantenien una certa connexió cultural. A hores d’ara -es lamenta-“catalans, valencians i illencs viuen tancats en els seus respectius sistemes literaris... la globalització ens ha fet a tots plegats molt més provincians”. La valentia del diagnòstic ve acompanyada per un interès sincer pel que passa més enllà del riu Sénia. Al capdavall -sospita, a propòsit de les novel·les de Josep Lozano-“no deu ser el rerepaís valencià una gran reserva de llengua?” Fabrizio del Dongo, és clar, no tenia una visió clara de la batalla on era immers. Només podia veure i sentir fumegueres, trets, renills de cavalls i improperis. Les conflagracions essencials sempre ens sobrepassen. I per això sempre les acabem perdent.