Un periodista de 46 anys i natural de Barcelona (aquí coneguda com la Ciutat dels Vells) es disposa a viatjar a la Ciutat dels Joves. El seu objectiu és escriure un reportatge sobre els usos i costums d’aquesta jove república on, diuen, l’amor és realment lliure, la família s’ha abolit i la jubilació és obligatòria a partir dels quaranta. Aurora Bertrana va publicar La Ciutat dels Joves l’any 1971, i fins fa poc l’edició de Pòrtic només es podia trobar en alguna biblioteca o llibreria de vell. Cal treure’s el barret davant dels editors de Males Herbes, que l’editen en versió íntegra (llàstima que no puguem veure què va eliminar la censura franquista!) i amb els informes dels censors.

Amb el subtítol de “reportatge fantasia”, Bertrana construeix una obra que proposa alternatives a l’ statu quo de la Barcelona de la dècada dels 70 del segle passat a través de la comparació entre la Ciutat dels Vells i la Ciutat dels Joves. La tàctica és fàcil: amb el propòsit d’escriure una peça per al setmanari Ara o Mai, el periodista es va reunint amb delegats de la Ciutat dels Joves (ordre públic, eclesiàstic, higiene sexual, belles arts...) i aquests li expliquen el funcionament de la ciutat. El contrast entre les dues ciutats s’articula a través de la comparació entre maneres de viure i governar, però fins i tot l’urbanisme és diferent. En oposició al barroquisme, el trànsit i el soroll de la Ciutat dels Vells, la Ciutat dels Joves és tota carrers “amples, clars, esbarjosos” -la gent pot volar amb aparells i els camions van per sota terra-.

La Barcelona grisa de l’època

Tot i que tracta temes que encara ressonen, el context de publicació original és important. L’any 1971, Bertrana viu en una Barcelona que ja no reconeix. L’atmosfera franquista contrasta amb revoltes exteriors: hi ha el maig del 1968 francès, els moviments socials als Estats Units, com ara la segona onada feminista, les protestes contra el racisme i contra la guerra del Vietnam. És possible que el contrast entre una Barcelona grisa i la vitalitat exterior la portés a escriure aquesta novel·la, en què joves i vells simbolitzen la lluita entre dos mons: moviment versus bloqueig, ruptura versus conservadorisme. És la disputa eterna entre pares i fills, i Bertrana ja es mira els dos bàndols des de fora.

Mira que és curta, però La Ciutat dels Joves toca molts temes: l’amor lliure i el romàntic, els drets reproductius, la concepció de l’èxit, l’ecologia o el valor que donem a la feina. De fet, l’obra incorpora elements propis de la ciència-ficció d’Ursula K. Le Guin o Joanna Russ, i toca temes que van tractar feministes com Shulamith Firestone (els drets reproductius), Kate Millett (les relacions de poder) o Simone de Beauvoir (la construcció social de la dona). A aquesta parentela cal sumar-hi els cosins literaris que Adriana Bàrcia assenyala al pròleg, com Jules Verne, H. G. Wells o Aldous Huxley.

¿És utòpica, aquesta Ciutat dels Joves? Bertrana presenta una ciutat més transparent, més lliure i menys corrupta, sí, però amb força temes per solucionar -la televisió s’ha menjat els llibres, les màquines dominen el panorama i l’homosexualitat es considera fruit de la repressió sexual-. No ens trobem, allà tampoc, al millor dels mons possibles. La corrupció de la Ciutat dels Vells és embafadora i la higiene de la Ciutat dels Joves pot fer basarda. Tremendament tradicionalistes els uns i massa despresos els altres, la novel·la contraposa les concepcions del Nord i el Sud i ens posa entre l’espasa i la paret. Inclou el monòleg definitiu contra els premis literaris (amb menció al Ku Klux Klan inclosa) i casa amb un llibre del mateix any i que Males Herbes va reeditar l’any passat: Quim/Quima, de Maria Aurèlia Capmany.