El jurat del prestigiós premi Booker va definir Nena, dona, altres com "una lectura imprescindible sobre la feminitat i l’Anglaterra contemporània, una novel·la impressionant i ferotge sobre les vides de les dones negres britàniques, les seves lluites, dolors, alegries, anhels i amors". Escrit per Bernardine Evaristo (Ethan, Regne Unit, 1959), el llibre versa sobre la lluita i l’esforç, sobre l’amor, la joia i la imaginació. Seguim la vida de dotze personatges molt diferents quant a orígens, edats, arrels, classes, ocupacions, sexualitats i cultures. A Nena, dona, altres es parla de raça, de viure i de sobreviure en una cultura blanca patriarcal dominant i de les seves repercussions en la identitat de qui no hi pertany. A més, s’hi tracta el tema de l’alteritat; les dones són alienades de moltes maneres i, de vegades, fins i tot entre elles mateixes. 

La majoria dels personatges de Nena, dona, altres són dones negres i britàniques que expliquen les històries de les seves famílies, amics o amants al llarg dels anys, des de Newcastle a Cornualles, des de principis del segle XX fins a les adolescents del XXI. I el primer problema del llibre d’Evaristo rau exactament aquí: cada història individual es llegeix com un article llarg d’un diari. El llenguatge, més periodístic que literari, fa que els dotze relats es converteixin en dotze manifestos feministes o dotze reportatges amb la mateixa idea de fons i la mateixa temàtica. Quan la diversitat i el documentalisme prevalen per sobre de la complexitat i la profunditat, la lectura no funciona. Si més no, des de l’òptica de la literatura. La sensació permanent és que hi falta alguna cosa, i això que el volum té quasi cinc-centes pàgines... Sense història, sense estructura, sense puntuació (excepte comes), sense una prosa digna d’esment ni un conflicte clar que es pugui resoldre, i només amb una suma de fets individuals que s’acumulen, Nena, dona, altres no és una novel·la. 

Aquest ram de dones que s’han fet a elles mateixes i han superat tota mena d’adversitats i de traumes horribles com la violació, la depressió o l’addicció a les drogues, en alguns casos, resulten inversemblants, perquè es pot ser una dona molt forta, però quedar-se una setmana tancada a casa suant, no cura una addicció severa. El didactisme que pretén Evaristo no rutlla quan exagera i s’apropa més a la mal anomenada autoajuda que no pas a la literatura de qualitat. A l’epíleg, el missatge del pamflet feminista que és Nena, dona, altres queda clar: l’important és estar juntes. La sororitat d’Evaristo s’agraeix, sens dubte, en un món com el d’avui: però potser es podria haver dedicat a escriure articles amb les mateixes bones intencions.