No cal convèncer els seguidors de Patti Smith perquè surtin a caçar aquest dietari lisèrgic de la cantant i poeta punk, potser un dels últims símbols vius d’una contracultura nord-americana que ja no existeix. Hi tornaran a trobar la veu de l’autora que ha compost alguns dels himnes musicals que els han acompanyat durant tota la vida, la lectora voraç, la fan de Bolaño i la hippie que viu convençuda que formem tots part d’una única i gran energia. Però potser sí que cal explicar a qui no hagi llegit encara la magnífica autobiografia Just kids [Érem uns nens] o l’altre dietari, M Train, que val la pena llegir Patti Smith, i potser encara més ara, perquè té la mirada neta i pura que necessitem per tornar a mirar un món alterat. Després que LaBreu Edicions en traduís una bona selecció de poesia ( Auguris d’innocència, 2019), ara és Club Editor qui la tradueix al català, en versió de Martí Sales, que també escriu i canta(va?), i que calca molt bé la música de les paraules de Smith.

Viure com si tinguessis vint anys

El 2016 era any del mico segons el calendari xinès i, de gener a desembre, seguim l’anar i venir d’una dona amb abric llarg i vell i barret de llana que entra i surt dels cafès com ho faria un fantasma. També puja a furgonetes amb desconeguts que acaben sent amics gràcies a les lectures compartides, o tria els concerts que vol fer en funció de si són a prop d’algun lloc místic que encara li queda per explorar sobre la Terra. Viu com si tingués vint anys, amb la mateixa energia i ganes de ser meravellada que aleshores. Té actitud. Alguna cosa la neguiteja, però: n’està a punt de fer setanta i la majoria dels amics i de la gent que ha estimat és morta, o mor aquell any: el seu gran amic Sandy Pearlman i l’escriptor i actor Sam Shepard, amb qui comparteix uns quants dies plens d’amor per l’escriptura. L’ajuda a retocar un text, hi parla de llibres, l’acompanya fins al final. El desassossec que plana sobre tot el llibre n’és un dels grans encerts: “Tot era tan a prop, els raigs de sol, la dolçor, la sensació d’un temps perdut per sempre”.

L’altre punt fort són les incursions oníriques, d’un lirisme accentuat: els moments en els quals parla amb un rètol, els somnis premonitoris o per saldar vells comptes, les caminades sense rumb pels carrers de Nova York o per un desert californià. Són tots moments de passatge, en els quals Smith salta d’un pla a l’altre: ha trobat una porta i no té por de saber què hi ha a l’altre costat. Sent veus, parla amb àngels, se sent morta i pensa en tots els seus morts, marit, germà i amics: “L’únic que es pot garantir és el desig que els cors segueixin exultant”. I ella continua caminant, continua tocant, continua vivint, continua somiant. “Al final, tot és pinso per a una història”, li diu un Shepard moribund.

Durant al confinament que ens ha tingut a tots tancats, Patti Smith ha escrit un afegitó al dietari, que s’ha hagut de publicar a part. Hi parla de com el 2020 és any de la rata per als xinesos i de com hauria d’haver sigut un bon any (de moment, un ratpenat hi ha volgut dir la seva) i hi descriu un viatge a Gant del mes de febrer per assistir a la restauració del retaule dels germans Van Eyck que representa l’Anyell Místic: Patti Smith hi busca una revelació, una connexió, no estrictament religiosa, mística, gairebé física, amb l’artista del passat, i una reparació del dolor que li va causar la mort d’una germana. “Quan sortíem em vaig sentir una mica transformada, com una criminal d’estar per casa amb un secret il·lustre”.

La lectura de diaris íntims té sempre un component de voyeurisme que n’és l’al·licient principal. Al lector li sembla que les paraules estan escrites només per a ell, i en certa manera ho estan: un diari no l’hauria de llegir ningú, no? Smith explica que una de les aspiracions secretes que tenien amb Shepard era la d’escriure un llibre que no es pogués etiquetar ni com a ficció ni com a no-ficció: aquest diari no és ni cert ni fals, i ajuda a conèixer la cara més etèria i menys endollada de la cantant. Quan s’acaba el concert i els músics recullen van a sopar i hores després encara no troben el son. És quan comença la història.