Elionor en fotogrames

BarcelonaDe tant en tant, com si fossin mol·luscos bivalves, els escriptors i les escriptores fabriquen perles. Han filtrat la vida que han viscut, els llibres que han llegit, els han anat dipositant en capes concèntriques, i un bon dia s’adonen que tenen entre les mans una gemma irisada. El llibre d’Elionor és una d’aquestes perles, una petita joia. A més, bellament editada.

En aquestes mateixes pàgines ja vaig comentar el llibre anterior d’Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960), Com s’esbrava la mala llet, un recull de contes molt reeixits. En aquesta ocasió és una sola història la que ens narra, però fragmentada en trenta-nou capítols breus recollits en tres parts encapçalades per capítols del Llibre de Job, el de la santa paciència.

Transitar per la vida quotidiana

Com a bona medievalista, l’autora ha posat a la protagonista el nom d’Elionor en honor a la reina d’Aquitània –impulsora de la lírica trobadoresca– i també a Elionor de Sicília, que descansa al monestir de Poblet. Aquesta Elionor sense corona és molt més d’estar per casa, però li passen coses força sorprenents. Elionor transita també per la vida quotidiana, com una vulgar mortal, però de tant en tant una escultura l'agafa de la mà o viatja a l’altra banda del mirall de la realitat més banal.

“Elionor agafa l’ascensor i surt al carrer. Camina decidida per la vorera ampla, en direcció a la pastisseria, hi entra, demana tanda, agafa l’encàrrec, el paga i se’n va. En sortir de la botiga, Elionor es troba en mig d’un escenari del tot desconegut. Davant seu s’obren carrerons foscos i sinuosos que no ha vist mai abans. Atordida, decideix d’enfilar-ne un d’estret que li sembla que s’allarga en direcció a casa dels seus amics. [....] A despit dels seus esforços, cada vegada es va enfonsant més i més en un mut laberint de carrers torturats. Elionor nota que com més avança més s’allunya del seu destí, però no per això pot deixar de córrer ni abandonar el pastís que sosté amb les dues mans”.

Aquest és un relat oníric on aquesta Elionor plebea menja a la fonda d’un poble uns espaguetis deliciosos, visita una exposició o se’n va de revetlla. Tot ben corrent, fins que –com l’Alícia al País de les Meravelles de la cita que clou el llibre– una porta s’obre i apareix un món nou. Ha dinat bé a la fonda, paga i surt al carrer: “Però quan traspassa la porta d’entrada, en comptes d’arribar al carrer va a parar enmig d’una cambra càlida, que la protegeix del soroll i de la brutícia. Elionor mira al seu voltant reconfortada per un benestar aparent que se li fon quan s’adona que els barrots de ferro de les parets s’assemblen en gros als de la gàbia del periquito”.

El deambular d’Elionor en aquest seguit de fotogrames m’ha fet pensar en el Palomar d'Italo Calvino, homenatjat recentment per Tina Vallès en versió barcelonina a El senyor Palomar a Barcelona. Com Palomar, ella viu experiències successives en un viatge cap a la saviesa on la por inicial es transforma en seguretat. També podem flairar l’univers de la singular escriptora italiana Fleur Jaeggy, que tampoc creu en la distància entre la realitat i el somni.