Si hi ha un tema que recorre l’obra d’Amélie Nothomb des de la seva primera novel·la és el de l’anomalia. Des d’aquella Higiene de l’assassí (1992) on el protagonista, el famós Prétextat Tach, l’autor més ocult i repugnant de França, busca qualcú que li faci confessar el seu gran secret, cosa que ineludiblement el conduirà a la mort, aquesta autora belga nascuda al Japó el 1967 ha anat encadenant una sèrie de personatges insòlits, deformes, moltes vegades desagradables, que suposen tota una declaració de principis del que és la seva ètica i la seva estètica.

Probablement l’autor més prolífic, concís i minimalista que hi ara en llengua francesa -no deu tenir més d’un o dos llibres que superin les 200 planes, i n’hi ha bastants que passen poc de les cent-, té un estil diàfan, on no hi trobem fondàries ni recargolaments psicològics, probablement perquè el que explica sempre són contes de fades ambientats en un present intemporal, on els personatges són arquetips de contes anteriors o de la seva mitologia privada, on ella és sempre la protagonista. Perquè el seu personatge, el personatge Amélie Nothomb, des d’aquella nina que sembla no haver trencat mai un plat que apareix als primers llibres fins al seu look actual entre punk i sofisticat que tant li agrada explotar i exhibir a les portades, és l’anomalia, una anomalia humana i alhora estètica en el panorama de les lletres franceses, que tenen la tendència a l’excés i a la vèrbola entotsolada. Nothomb sempre ha exercit un control estricte sobre el seu material: mai se li escapa de les mans perquè té molt clar el que vol explicar, i perquè la identificació amb les seves criatures és sempre absoluta.

Un nadó repugnant

A En Riquet del Plomall presenta no un, sinó dos personatges anòmals que cal afegir a la seva galeria de monstres -perquè l’anomalia i la monstruositat són sempre germanes-: un és en Déodat, que rebrà el nom del personatge del conte de Charles Perrault per la seva absoluta lletjor. Un nadó tan lleig -“repugnant”, diu ella- que deixa esfereïts els pares, tot i que de seguida descobriran que és “un tros de pa” (com el personatge de Perrault) i, sobretot, molt intel·ligent: no la intel·ligència clàssica, sinó la d’aquells que posseeixen “sentit de l’altre”: “Qui en gaudeix sap que cada persona és un idioma concret i que l’aprenentatge és possible, sempre que es pari l’orella amb una meticulositat estricta tant del cor com dels sentits [...] Els intel·ligents que no desenvolupen aquesta capacitat d’acostament als altres es convertiran en idiotes en el sentit etimològic del terme: éssers centrats en si mateixos. La nostra època n’és plena a vessar, d’aquests idiotes intel·ligents, i tractant-los és inevitable enyorar els bons imbècils dels temps passats”. Això, naturalment, és una altra declaració de principis. La Trémière, la segona protagonista, com ens podem imaginar és tot el contrari: una noia d’una bellesa exagerada, sobrenatural, cosa que provoca una altra declaració de principis: “La bellesa extrema no provoca mai indiferència: la gent la detesta d’una manera molt conscient”.

Amélie Nothomb segueix aquestes dues vides que, com podem suposar, en algun moment han de portar a un final comú. Però abans han de conèixer els mals del món: l’enveja, la rancúnia, l’absurd, els rituals del que en diem civilització i els mecanismes per formar-ne part i per eludir-la. En Riquet del plomall en té prou amb la intel·ligència i l’humor per aguantar-se i fer-se llegidora, tot i que en qualque moment no puguem evitar preguntar-nos fins quan podrà explotar amb èxit aquesta fórmula.