BarcelonaCanviem el xip. Deixem de banda les històries que passen a l’Eixample barceloní, els Pirineus o la Ciutat dels Sants. Alba Grey, novel·la publicada l’any 1947 per Josep Janés, ens transporta a escenaris llunyans i luxosos, cosa no gaire habitual en la nostra narrativa. Està escrita per una escriptora que va viure gairebé sempre a Barcelona, exceptuant uns anys d’infantesa a Puerto Rico, Elisabeth Mulder (1904-1987), però d’ascendents estrangers i molt viatgera. Mulder va viure en concret a la Bonanova, en una família distingida que durant la Guerra Civil feia onejar la bandera holandesa.

La bella i elegant Mulder –amiga d’Eugeni d’Ors i de María Luz Morales, entre d’altres– és una d’aquelles “sin sombrero” que han renascut de les cendres d’una història literària que les havia cancel·lat. Una nova i entusiasta editorial, Amarillo Editora, ha rescatat Alba Grey, que recull les inquietuds cosmopolites de l’autora i s'emporta els lectors de gira per Florència, Nova York, Roma, el Caire i la caòtica Nàpols.

L'Alba és la neta adolescent d’un marquès que agonitza al palau florentí familiar, on la fa cridar perquè li faci una promesa. Al voltant hi té l’àvia, la mare –casada amb un nord-americà–, el cosí Lorenzo, el metge de confiança, la cosina voluble, una majordoma, una institutriu, un cuiner creatiu...  Ens movem en un ambient refinat, però on els personatges fan més la seva del que l’alta societat on es mouen espera d’ells. Mulder era filla única d’un marquès –encara que mai va fer servir el títol– i li agradava aquest ambient una mica lampedusià que evoca en aquesta ficció, on fuig radicalment de la grisor i el tremendisme de la postguerra.

Agilitat, sofisticació i enginy

Aquestes pàgines tenen molt d’estudi de personatges i estan plenes de descripcions que valen molt la pena. L'Alba creix i es converteix en un cigne carismàtic i segur de si mateix: “El arco de su boca era audaz, bien definido, carnoso en el centro y levantado ligeramente en las comisuras, con inclinación a la curva risueña; su nariz regular, firme, de trazo enérgico, tenía las aletas finas y vibrátiles, propensas a dilatarse con voluptuosidad”. L’autora la dibuixa com una persona intel·ligent, serena. El cosí Lorenzo, per la seva banda, és un tipus independent i sorneguer. Ells dos són l’eix de la novel·la, la seva columna vertebral.

Els diàlegs són àgils i fan pensar en les pel·lícules nord-americanes d’aquells anys, on en salons ben decorats juguen al tenis verbal homes i dones estilitzats en una barreja de problemes existencials i sentimentals. La fina ironia que en la vida real caracteritzava l’autora –marca de la casa– és aquí present en forma d'ocurrències enginyoses. A la pregunta de si una lluna de mel dura molt, la resposta és: “Algunas duran toda la vida y otras no llegan a una hora”. Com acaba, la història? Una trama no s’explica mai.

L’any 1847, just un segle abans de publicar-se aquesta novel·la, Anna Brontë va publicar Agnes Grey. És impossible no veure en la novel·la mulderiana un clar homenatge, una picada d’ullet a la tradició literària que posa les vicissituds de les dones al centre.