Després d’haver pogut llegir en català el quartet estacional i Noia troba noi (2022), la prosa d’Ali Smith (Inverness, 1962) torna a commoure i a fer riure a parts iguals a la nova proposta de Raig Verd: La torna, traduïda per Dolors Udina. Els retrats socials d’Ali Smith, entre poètics, polítics i eròtics, contenen una dosi important de crítica. Les visions líriques s’alternen amb rondalles i farses i l’epidèmia del covid, en aquesta, podríem dir, cinquena part del quartet estacional de Smith. L’escenari és el típic de l'autora: interrupcions abruptes, debats sobre la nacionalitat, passat i present superposats, i el descens sobtat a temps i llocs dissemblants. 

Com ja va fer al quartet estacional, el missatge, implícit i explícit, que Smith llança a La torna és que la interconnexió pot triomfar per sobre de la desconnexió. La trama gira a l’entorn de la pintora Sand Grey (el cognom ben triat respon a la grisor no de caràcter sinó d’estat d’abaltiment personal i polític). Grey rep la trucada d’una antiga coneguda de la universitat —la Martina Pelf— que li demana ajuda amb una pregunta misteriosa que li han fet després de passar mig dia tancada en una habitació de control fronterer. Però la pintora ha deixat de creure en el valor de les paraules, en la llengua —"un poder que supera qualsevol cop de puny"— perquè ara pateix: té el pare ingressat i no pot estar per a res més. En una segona línia argumental situada en un temps molt anterior, una nena hereta la ferreteria de la família que l’acull quan moren de tuberculosi. La jove es forma en un ofici associat als homes malgrat els constants desafiaments que li presenta la vida. 

Una història de confinament

Amb el pare malalt, la Sand es trasllada a casa de l’home i li cuida el gos. De sobte és envaïda no només per la Martina, sinó també per les torracollons de les seves bessones. Aquesta és una història de confinament ambientada en un Regne Unit post-Brexit devastada per la pandèmia. La gent i la Sand s'asseuen fora de l'hospital mirant les finestres de la sala on probablement s'estan morint les persones que estimen. En la segona trama, molt més metafòrica, amb la idea del pany i del ferrer Smith parla de la pròpia novel·la que escriu, que realment és com un pany elaborat per un ferrer, o, dit d’una altra manera, per ella mateixa, l’artífex del compromís que requereix tota narració, la qual resulta gratificant per aquest mateix prometatge amb les paraules que entren i surten del pany amb lleugeresa. I, justament per això, per buscar un cadenat de paraules, la Martina truca a la Sand. Girar la clau només és el començament de la comprensió. 

Smith forja amb expertesa la connexió entre dues artistes femenines (la Sand i la jove de la ferreteria) amb cinc segles de diferència. La pintora de mitjana edat que col·loca paraules de poemes als seus quadres (de manera semblant a com Smith construeix capes de significat en les seves novel·les) i la talentosa ferrera del segle XVI, perseguida i marcada per mirar d’exercir la seva professió artesana. Dues històries de restriccions i lluites per la llibertat que s’entrellacen amb la trama principal gràcies a un objecte trobat, l’excepcional pany creat per la ferrera que arriba a les mans de la Martina. Escrit en temps real, l’autora incorpora temes actuals i comparteix preocupacions generals i es compromet amb el dolor, la calidesa humana, la crueltat, el llenguatge i l’art. La torna també és un homenatge apassionat als llibres, a la paraula, als camins per imaginar-nos a nosaltres mateixos d’una altra manera.