Cada any, per aquestes dates, dedico una classe de Nadal als meus alumnes. Amb les persianes abaixades, una espelma que crema a la taula del professor i música ben triada per a l’ocasió, servint-me d’una llanterna per fer-me llum damunt el llibre, l’ànima de la classe és la lectura d’El conte de Nadal de l’Auggie Wren, de Paul Auster. Una cinquantena escassa de pàgines, gràcies a les quals l’escriptor de Nova Jersey ja es mereix passar a la història de la literatura mundial.

Alba Dalmau ret homenatge a la delicada història d’Auster (en què un escriptor es pregunta, per cert, si encara és possible escriure un relat nadalenc que ens commogui). Hi ha dos passatges de la novel·la en què hi fa picades d’ullet. Però és que, a banda dels protagonistes dels dos relats —l’estanquer, en el cas del d’Auster; Lluc Thió, en el de la catalana—, trobem, en l’un i l’altre, una dona, en aparença, feble, però que se’ns acaba imposant memorablement: l’àvia del nen que ha robat a l’estanquer i la mare d’en Lluc. La primera és cega —en la novel·la de Dalmau, la ceguesa hi adquireix un protagonisme rellevant—; la segona, un desastre per a la vida pràctica, acaba morint-se de càncer. Es pot escriure un conte de Nadal sense caure en el sentimentalisme, en l’adotzenament ensucrat? Sí, l’escriptora de Cardedeu ens ho demostra amb aquesta peça tan ben construïda, i tan evocadora, en què es reflexiona sobre la redempció.

Convertir-se en Santa Claus

En Lluc és fill de mare soltera. La dona, “petita com un bonsai”, fa feines de neteja per les cases. Sembla menuda no sols per fora, sinó també per dins, i viu permanentment als núvols. No tenen ni un ral, però són, a la seva manera, prou feliços. Tot i no tocar de peus a terra, la mare sempre s’ha captingut molt afectuosament amb el seu fill, l’única raó del seu viure. Els elements dickensians salten a la vista. Qui hagi llegit El camí dels esbarzers o Amor i no, novel·les més ambicioses que aquesta, reconeixerà la destresa descriptiva de Dalmau en aquest nou títol: “Els mocassins d’en Nil Llonch eren tan marrons i lluents que semblaven fets de fusta”. En Nil és un company de classe d’en Lluc, a l’escola Vedruna. Entre ells dos passa un fet que determinarà el rumb del relat, que n’activarà el drama. Llavors el lector pot pensar: "Tipa del fals esperit d’aquestes festes, enfitada de tant de sucre líric, Dalmau opta per un Nadal no pietós, terrible i tot...".

El relat sobre la vida d’en Lluc, que arriba fins a gairebé la ratlla de la cinquantena, alterna amb un text mecanografiat per una dona que es diu Cris Mas (ho, ho, ho) i que regenta una escola de parenoels sense ànim de lucre: El manual del bon Pare Noel, es titula. El protagonista encadena diverses feines: pintor de parets, conreador d’avets a Espinelves, ajudant de cuina a Hèlsinki, treballador en una petita empresa de joguines artesanals. El seu fat, però, era convertir-se en Santa Claus. La crònica dramàtica de la seva existència troba un contrapunt molt suggeridor en el manual, que ens va informant d’aspectes varis i útils, com és ara els orígens diversos del Pare Noel, les nadales més populars o per què els rens resulten preferibles als gossos i els cavalls en el tir de trineus.

El llibre es podria haver acabat a la pàgina 163. Però el repicó de la 164 fa un altre pas de rosca, magnífic (i, de passada, l’enriqueix amb una pinzellada de novel·la de fantasmes que no hi fa cap mal). Hauria estat una nouvelle rodona si s’hi hagués posat una mica més de cura correctora. Algun lapsus ortogràfic, una preposició que havia de caure i que no ho fa, algun ús verbal erroni, l’ús incorrecte d’alguna expressió (deixar-se la pell en...). Una minúcia, si es vol, davant un text compacte i bell, que a partir d’ara competirà amb el d’Auster.