Al marge dels marges

Una vegada hi havia una escriptora que no va arribar a ser-ho. Una escriptora que sortia disfressada de personatge de ficció en una novel·la de Roberto Bolaño ( Los detectives salvajes ), una novel·la que la va fer famosa: l’escriptora gairebé sense escriptura que es va amagar durant dotze dies als lavabos de la Universitat Nacional de Mèxic durant l’ocupació militar de 1968 i que va sobreviure menjant paper higiènic. I com ella, moltes altres. Escriptores sense obra, amb poca obra, amb obra suficient, amb obres rellevants, amb obres aplaudides, fins i tot premiades, i després oblidades.

Amb predilecció per les més outsiders, les que habiten al marge dels marges, la poeta i narradora Luna Miguel (Alcalá de Henares, 1990) reuneix una dotzena d’autores poc conegudes de la literatura llatinoamericana a El coloquio de las perras, un títol que agafa a la porto-riquenya Rosario Ferré, que també surt al llibre. D’entre les més secretes, aquesta Alcira Soust Scaffo -a qui Bolaño va batejar com a Auxilio Lacouture- aficionada a enviar un poema a Franco en cada aniversari del bombardeig de Gernika. L’exhumació de tots dos alhora no deixa de ser un bell acte de justícia poètica, no creuen?

Reconfigurar el cànon

La recent desaparició de Harold Bloom ha tornat a posar sobre la taula la necessitat de reescriure el cànon literari: el llibre, per tant, és oportú. Allò que fa vint-i-cinc anys es donava per vàlid -la seva llista de les lectures obligatòries, el seu cèlebre Cànon occidental -, ja no serveix, ha quedat obsolet. El món ha canviat i han canviat les dones. La majoria lectora -femenina- s’ha cansat d’empassar-se els artefactes literaris del patriarcat i d’arrossegar-se per polsegoses llibreries de vell a la recerca de tresors amb nom de dona. És temps d’eixamplar les biblioteques.

Luna Miguel, una jove autora amb trempera, publica poemaris valents i signa articles desacomplexats. La seva joventut no li ha estalviat empassar-se un món literari encara massa masculinitzat. El coloquio de las perras, carregat de raons literàries, feminisme i sororitat, és la resposta a aquesta injustícia. Tot recordant que la seva companya de generació, Cristina Morales -recent i polèmic Premio Nacional de narrativa-, va dir un dia que com que no tenia un fusell l’única cosa que podia fer per combatre l’autoritat era atacar el cànon quan escrivia, Miguel ens fa saber que les gosses parlaran alt.

Navegant intrèpidament pels meandres d’algunes veus femenines en molts casos ultraperifèriques i, en altres, igualment transgressores, Luna Miguel ens contagia el seu entusiasme apropant-nos-les i afegint una carta dirigida a cadascuna. De l’argentina Alejandra Pizarnik -la poeta suïcida i bisexual- a Gabriela Mistral -lesbiana confessa-, de Pita Amor -tancada en un psiquiàtric- a Eunice Odio -que va refugiar-se en l’alcohol-. De la mateixa manera que inclou algunes perjudicades per la condició de dones de, com Aurora Bernárdez -ex de Cortázar- o Elena Garro, ex d’Octavio Paz i mare del realisme màgic.

“ ¿Por qué a su sufrimiento y a sus sombras nos cuesta concederles el carácter de lo universal? ”, es pregunta l’autora tot parlant d’Elena Garro. Perquè aquest és el quid de la qüestió: prendre com a particular i privativa la literatura d’elles i prendre allò que escriuen ells com d’interès general. D’aquí la seva condició de perifèriques, de marginades. Històries fascinants i doloroses, en què destaca el camí recorregut per l’autora per arribar-hi: des de la displicència inicial fins al compromís rotund. És temps d’exhumacions, queda dit.