Literatura
Llegim  /  Crítiques 02/11/2022

Africans contra africans per ordre i gust dels europeus

'La vida, després', última novel·la d'Abdulrazak Gurnah, està ambientada a l’Àfrica colonial de principis del segle passat

2 min
L’escriptor Abdulrazak Gurnah, premi Nobel de literatura, a Canterbury l’any 2021.

CampanetLes novel·les no ens agraden en funció dels materials argumentals amb què estan fetes, però sí que és cert que aquests materials condicionen i modulen el nostre interès, la intensitat de la nostra predisposició a començar a llegir o a continuar llegint. Esclar que això, com tot, és molt matisable: uns materials argumentals que a priori ens interessen poc o gens ens poden fascinar si l’autor els literaturitza –formalització, densitat de sentit, força expressiva– amb energia, gràcia i personalitat; i viceversa, les escriptures rutinàries, toves i plenes de clixés momifiquen i fan avorribles fins i tot les històries i els temes en principi més apassionants. Ara bé: en una novel·la ben escrita, amb ritme, amb una trama viva i uns personatges ben dibuixats, uns materials argumentals potents suposen un suplement d’interès.

O això és el que m’ha passat a mi amb La vida, després, l’última novel·la d’Abdulrazak Gurnah (Zanzíbar, 1948), premi Nobel de literatura 2021. Publicada originàriament el 2020, la novel·la està ambientada a l’Àfrica colonial de principis del segle passat, en el territori del que avui és Tanzània, país natal de l’autor, que es va instal·lar a Anglaterra quan era adolescent. El canvi de país també va significar un canvi d’idioma preferent. Per fer carrera literària, Gurnah va renunciar a la seva llengua materna, el suahili, i va adoptar l’anglès. Que es tingui tan assumit que es pot escriure literatura anticolonial en la llengua dels colonitzadors, sense problematitzar-ho, és un dels llegats triomfals més cínics i perversos del colonialisme.

Tornem a la qüestió dels materials argumentals interessants. Tot i que La vida, després té un aire global dickensià –els protagonistes són nens orfes o desemparats que es fan grans en un món hostil i que es converteixen en adults que només se senten salvats quan troben la generositat o l’amor dels altres–, la segona part de les quatre que té la novel·la és sobretot una reconstrucció de com es va viure la Primera Guerra Mundial a l’Àfrica, quan les grans potències europees en conflicte –sobretot Alemanya i la Gran Bretanya– van fer servir de carn de canó els soldats dels diferents pobles africans ocupats, a qui sempre tractaren, tanmateix, amb més odi i menyspreu que als seus enemics blancs.

Un dramatisme fluid i contundent

El relat d’aquells fets que fa el narrador omniscient de Gurnah és d’un dramatisme fluid i contundent –africans matant-se amb altres africans pels interessos dels amos tirànics dels uns i els altres: esgarrifós, sarcàstic i cruel–, i no hi falten certs passatges pedagògics ben inserits en el curs de la novel·la: “Més endavant, aquests fets [les batalles i les crueltats viscudes en l’escenari africà] van ser convertits en contes absurds i insignificants, actes heroics de segona categoria que no es podien comparar amb les grans tragèdies d’Europa”.

Les altres tres parts són més tòpiques. La prosa és colorista i llisquent –bona traducció de Ricard Gil–, el context sociopolític està descrit amb precisió –africans musulmans sotmesos als ocupants alemanys– i les peripècies dels personatges –les maniobres del comerç, les maniobres de l’amor– tenen interès, però la impressió és que tot això ja ho hem llegit en altres autors, i que aquests (un V.S. Naipaul , un Chinua Achebe) eren bastant millors que Gurnah.

stats