Barcelona“Vaig haver d’escriure perquè no hi havia llibres sobre certs temes que em donessin el que jo volia. Vaig haver d’aclarir el meu món, dilucidar-lo, per a mi mateix”. Així explicava V.S. Naipaul el significat de la seva escriptura quan rebia el premi Nobel de literatura l’any 2001. Com passa amb l’obra de molts escriptors, els seus llibres estaven marcats per les circumstàncies de l’autor: una infantesa infeliç a la colònia anglesa de Trinitat i Tobago i l’experiència del desarrelament, una història personal que fins llavors no tenia cap referent literari. “Quan em vaig convertir en escriptor aquelles àrees de foscor que m’envoltaven com a nen es van convertir en els meus temes: la terra, els aborígens, el Nou Món, la colònia, la història, l’Índia, el món musulmà -al qual també em sento unit-, l’Àfrica, i després Anglaterra, on estava escrivint”. Aquests han sigut els temes que apareixen a la bibliografia de l’autor, que es definia com “la suma dels meus llibres”. L’última pàgina es va escriure dissabte. Vidladhar Surajprasad Naipaul (Chaguanas, Trinitat i Tobago, 1932) va morir a Londres sis dies abans de fer els 86 anys.

V.S. Naipaul va escriure sense pietat sobre la desfeta de l’Imperi Britànic i els efectes de l’era postcolonial. Va criticar la superioritat moral dels colonitzadors i no va ser comprensiu amb els moviments d’alliberament dels països caribenys i africans. Va retratar amb pessimisme i irritació el present i el futur de l’Índia o de Trinitat.

Va acostar-se al seu univers personal -marcat per temes com la pèrdua, la identitat, l’exili, l’opressió i l’estrangeria- a través d’un gènere mal·leable que incloïa la ficció, l’assaig, l’autobiografia i els llibres de viatges, i utilitzant una narrativa perspicaç, irònica i precisa. Era implacable, directe, ell es definia com a “honest”, i va aixecar crítiques i admiració a parts iguals. Perquè havia defensat els individus víctimes del colonialisme però havia atacat les societats d’un Tercer Món que descrivia ple de lletjor, desocupació, sobrepoblació, insensibilitat i ineficàcia. Hi havia qui en detestava els arguments i clixés i qui el considera profètic. Però tenia un talent literari que ni els seus detractors li podien negar. Ell deia que només es devia a la literatura.

No era mai tebi. Repartia invectives fins i tot contra altres gegants literaris -havia atacat amb ironia des de Borges fins a Austen, passant per Joyce, i havia afirmat que la literatura contemporània en castellà no té interès-. Amb Salman Rushdie va mantenir l’enemistat fins ahir: “Vam estar en desacord tota la vida, sobre política, sobre literatura, i sento que acabo de perdre un estimat germà gran”, deia l’autor angloindi.

Naipaul no va ser profeta a la seva terra. Havia nascut en un poble al sud de la capital, Port-of-Spain, en una família d’origen hindú. L’avi havia marxat de l’Índia a finals del segle XIX per treballar en una plantació de sucre, mentre que el seu pare, que li llegia Shakespeare i Dickens, va ser periodista i escriptor. El jove Vidia detestava aquell entorn “horrible, sense bellesa i ple de malícia”. Amb 10 anys ja desitjava ser escriptor. Amb 18 va marxar a estudiar a Oxfort amb una beca universitària. Malgrat que era el seu somni, els 50 van ser anys de “solitud i desesper” com a nou immigrant. Detestava la seva raça però es considerava “més intel·ligent que la majoria de gent del curs i la facultat”.

Intuïció i observació

Abans de dedicar-se a l’escriptura va treballar de periodista a la BBC. El curandero místico (1957) i Miguel Street (1959), on narrava la seva joventut als anys 40 a Chaguanas, van marcar el començament de la seva carrera literària amb dosis d’humor i color. El salt literari el va fer el 1961, amb Una casa per al senyor Biswas (una de les poques obres editades en català, a Edicions 62). De nou va utilitzar elements de la seva vida i la del seu pare per descriure la lluita d’un home per progressar en un entorn hostil marcat per antics mites i tradicions. En recollir el Nobel explicava que mai s’havia plantejat la seva obra com una lectura de “l’esquizofrènia postcolonial”, sinó que escrivia “intuïtivament i per observació directa”. La novel·lista marroquina nord-americana Laila Lalami ahir reconeixia que era un “fantàstic estilista” i que escrivia “sobre persones les vides de les quals havien estat esborrades per les narratives colonials”.

Naipaul va consolidar el prestigi internacional gràcies al premi Booker per a Un estado libre (1971), un recull de relats sobre immigrants indis, caribenys i africans que s’intenten obrir camí a la metròpolis. A El enigma de la llegada (1987) s’endinsa en la realitat anglesa com si fos un antropòleg que estudia una tribu desconeguda de la jungla. “Amb observacions aparentment senzilles i aleatòries crea una imatge implacable del plàcid col·lapse de l’antiga cultura colonial dominant i la desaparició dels barris europeus”, ressaltava l’Acadèmia Sueca.

L’escriptor deia que havia intentat aproximar-se a la veritat. Quan ja havia escrit sobre el seu passat, va viatjar: l’Àfrica, Amèrica del Sud, el món musulmà. Va analitzar el creixement de l’extremisme religiós després de la Revolució Islàmica a llibres com Entre los creyentes (1981), que el va portar durant sis mesos per l’Iran, el Pakistan, Malàisia i Indonèsia. Va tornar detestant “l’efecte calamitós” de la fe islàmica. El primer llibre de la seva trilogia índia va estar prohibit al país per la imatge negativa que n’oferia.

El 1990 va ser nomenat Cavaller de l’Imperi per la reina Elisabet i el 2001 va rebre el Nobel, en un moment en què tenia publicades més d’una vintena d’obres. Llavors ja era considerat un dels grans autors del segle XIX i XX, “l’avantguarda d’una generació d’escriptors de la Commonwealth que van reconfigurar completament el significat de la literatura anglesa ”, destacava ahir The Guardian.

Una biografia polèmica

Però potser el llibre més polèmic no està signat per ell, sinó per Patrick French, que és qui va escriure la seva biografia oficial, El mundo es así (2008). L’accés il·limitat a la intimitat de l’autor conté revelacions desagradables i opinions descarnades. Naipaul es deixa aplicar el mateix tracte que aplica al seu material literari. Per exemple, descriu les vexacions a la seva primera muller, a qui creu que li va causar el càncer; i explica com va mantenir durant dues dècades una amant argentina que maltractava físicament i com la va deixar quan es va fer gran per casar-se amb una dona més jove. L’escriptor afirmava que no havia llegit la biografia acabada. Aquest llibre, com La sombra de Naipaul del seu antic amic Paul Theroux, el definien com “un individu misògin, cregut, cruel, mesquí, maleducat i brutal”, però també com un home brillant i fascinant. “No m’afecta gens el que la gent pensa de mi”, havia dit. La història dictarà sentència.