Josep-Lluís Carod-Rovira és avui director de la càtedra sobre diversitat social de la UPF. Diversitat que, a més de riquesa, inclou també dissidència i heterodòxia. Amb aquestes coordenades, s’entén millor l’interès politicointel·lectual per encarar una monografia sobre el protestantisme a casa nostra, dins d’un projecte que s’anuncia més ampli.

A les portes del 500 aniversari de la protesta de Luter, Carod-Rovira recupera “la història poc coneguda d’una dissidència cristiana” en terres catalanes i, alhora, en reivindica les aportacions. Així, fa un exhaustiu repàs a les notícies i persones vinculades a les diferents denominacions protestants. Una tasca necessària i útil però que llasta la continuïtat del relat, privilegiant l’anècdota -sovint sucosa- per davant del fil argumental.

Aquesta fragmentació s’accentua per l’ambició geogràfica. Els “països catalans” viuen dinàmiques particulars divergents de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. La torna és que aquesta heterogeneïtat enriqueix el text, tot reforçant la interpretació que vincula nacionalisme i religió (la resistència dels catòlics rossellonesos a l’afrancesament promogut pels hugonots) o liberalisme i llibertat religiosa (la Menorca successivament anglesa i francesa).

Dos protestantismes i mig

El protestantisme nascut al segle XVI tenia una clara voluntat reformadora del catolicisme. Les seves denúncies i idees seran ben rebudes pels sectors més oberts intel·lectualment de casa nostra. Grups reduïts que seran sotmesos per la violenta reacció contrareformadora de la creu (Inquisició i jesuïtes) i l’espasa (la catòlica monarquia hispànica). Censura i replegament preservaran la puresa religiosa, però també el cel de la ignorància. El catolicisme només serà qüestionat allà on no arriben els Borbons espanyols o per part dels vigilats impressors locals i els imprescindibles tècnics estrangers cridats per la Revolució Industrial. A partir del XIX, aquestes excepcions trobaran més ressò i quallaran en nuclis autòctons, en sectors populars pròxims a l’anticlericalisme.

El tracte a les altres esglésies esdevindrà la prova de foc sobre la qualitat democràtica... no sempre superada amb èxit. Això provocarà que sovint siguin les legacions estrangeres les que emparin els drets religiosos, i que sigui habitual l’aproximació entre protestantisme i progressisme, així com una major sensibilitat vers la llengua i la cultura del país. Avui, i de la mà de la recent immigració, la diversitat religiosa viu una nova fase d’expansió, saber-la gestionar des del govern i la societat catalanes segueix sent una tasca pendent i necessària.