Obituari
Llegim  /  Còmic 12/08/2022

"Sempé és el gran dibuixant de la felicitat"

Els ninotaires José Luis Martín, Kap i Manel Fontdevila recorden el geni del dibuixant francès

3 min
Jean-Jacques Sempé el 2009 a l'exposició pels 50 anys d''El petit Nicolas'

Barcelona"No hi ha cap dibuixant actual que no s’hagi sentit fiblat per un dibuix de Sempé". Ho diu el ninotaire Jaume Capdevila, Kap, que considera Sempé un dibuixant de dibuixants. "La gent potser veu uns dibuixos bonics i expressius, però si t’has enfrontat al llapis i a la feina de dibuixant saps com és de difícil el que fa Sempé", afegeix. La notícia de la mort de Sempé ha sigut especialment sentida entre dibuixants i humoristes com Manel Fontdevila, que piulava a Twitter: "El més gran i el que m’ha fet més feliç". "Era un dibuixant generós i amb recursos per fer senzill tot el que a tu et sembla complicadíssim –explica Fontdevila a l'ARA–. Però sobretot tenia una manera de parlar de la gent que jo no havia vist mai. No era el costumisme paròdic que fèiem aquí: jo veia els seus personatges i sentia que podien ser els meus pares".

Què distingia Sempé dels altres humoristes gràfics del seu temps? Per què van transcendir i viatjar uns dibuixos tan arrelats en la societat francesa de mitjans del segle XX? "Perquè era la condició humana el que li interessava –apunta Fontdevila–. En el fons ens deia que tots som iguals, tant a Saint-Tropez com a Nova York com en un poblet". Kap recorda que Sempé pertany a una generació d’humoristes francesos que van trencar amb la tradició "d’humor insubstancial" de postguerra, però que a diferència d’autors com Siné o Chaval, ell no es va interessar mai per la transgressió ni la política: "A Sempé se’l va titllar de poc compromès, però ell dona la seva opinió, sols que ho fa sobre l’ésser humà i el que l’envolta, sigui la ciutat o la natura", diu Kap.

Còmics o revolució

"Als anys 60, si eres dibuixant, a França tenies dos camins: dedicar-te als còmics o fer la revolució, com la gent de la revista Hara-Kiri. Però Sempé es dedica a fer sociologia i explicar com estava canviant el món", diu el dibuixant José Luis Martín, fundador d’El Jueves i un rendit admirador de Sempé. "És un cas únic, un Picasso que no està en cap corrent. Per això gairebé no té continuadors", afegeix.

Certament, un autor com Joann Sfar, hereu espiritual del traç viu i lliure de Sempé, treballa ara en formats i temàtiques molt diferents. Fontdevila apunta el nom de Blutch i, sobretot, el seu còmic C’était le bonheur, "un Sempé de mal rotllo". L’esperit més bonhomiós de Sempé, i el retrat de la França dels cafès i els bistrots, treu el cap en còmics com El senyor Jean, de Dupuy i Berberian, però està absent de la majoria d’autors moderns.

"Sempé és producte d’un moment i d’una societat i aquesta societat ha canviat", assenyala Kap. En aquest sentit, també ha desaparegut la tradició d’humor gràfic i l’ecosistema editorial de revistes de què el francès era fill. "Sempé es va anar construint i polint al llarg d’anys i això requereix un suport i un camp de treball que ara no hi són perquè ja no hi ha revistes i als mitjans es demana una comercialitat més immediata", conclou Fontdevila.

Molta obra per publicar

Però abans de buscar els seus hereus, queda molta obra de Sempé per descobrir. "Aquí en realitat s’han publicat quatre coses de Sempé, i totes són molt bones, però ell té moltes etapes i períodes que aquí no es coneixen", lamenta Fontdevila. Martín reivindica, per exemple, el llibre Saint-Tropez. "Uns amics el van convidar de vacances i ell va retratar molt bé la petita burgesia progre del Maig del 68 i les seves torres", diu. Quan era editor d’El Jueves, el mateix Martín va publicar dos reculls de vinyetes de Sempé. La portada del primer volum (El mundo de Sempé) era un dibuix d’un home en bicicleta saludant un avió que travessa el cel. "El 99 % dels dibuixants ens centrem en la part més negativa i injusta de la realitat per fer-ne una crítica, però Sempé no –diu Martín–. Ell va ser el gran dibuixant de la felicitat, sabia capturar l’alegria de la gent normal, allò que els francesos en diuen la joie de vivre. Eren instants de felicitat, petites invitacions a l’optimisme que en cap cas resultaven naïfs. I crec que és el més gran que ha fet mai un dibuixant".

stats