BarcelonaEl seu traç era fràgil i delicat i, tanmateix, d'una expressivitat enorme que va connectar amb nens i adults durant gairebé set dècades. Jean-Jacques Sempé, que ha mort aquest dijous als 89 anys, va ser el gran dibuixant francès del segle XX, el retratista per excel·lència de la França dels bistrots, els garatges i les curses ciclistes, però també de l'amistat incondicional, la melancolia i la solitud. Amb paisatges vaporosos i personatges menuts, a penes esbossats, va construir un món d'innocència i bonhomia, sempre amable, mai naïf. Va ser el cocreador d'El petit Nicolas i va brillar com a portadista del New Yorker, però el seu gran llegat és, sobretot, la felicitat que va transmetre als lectors.

Considerat una institució nacional a França, Sempé també va ser molt admirat arreu del món i va influenciar diverses generacions d'humoristes gràfics: el mateix Cesc, tot i ser més gran, el reconeixia com un referent. Sempé sabia situar-se a una distància irònica del personatge i retratar els comportaments absurds, però sempre amb empatia i complicitat. Ja fossin nens, oficinistes, mecànics, músics, mestresses de casa o patinadors, el dibuixant no es col·locava mai per damunt de la gent que dibuixava. Aquí rau, segurament, el seu humanisme i la seva universalitat.

Nascut a Bordeus el 1932, no va tenir una infantesa feliç. La seva mare netejava cases i el seu pare adoptiu venia llaunes de conserves, els diners escassejaven a casa i les baralles eren habituals, així que el petit Jean-Jacques es refugiava en els llibres i la ràdio. Després d'abandonar l'escola als 14 anys va encadenar diverses feines com a repartidor de vins o representant de pasta de dents en pols fins que el 1950 es va enrolar a l'exèrcit. De tornada a la vida civil va marxar a París i va començar a treballar d'il·lustrador en revistes com Sud Ouest.

Goscinny, un abans i un després

El punt d'inflexió en la carrera i la vida de Sempé es produeix el 1954, quan coneix René Goscinny, el creador d'Astèrix, que acabava d'arribar dels Estats Units i col·laborava, com Sempé, en una agència de premsa de París. “Va ser el meu primer amic parisenc, o sigui, el meu primer amic”, recordaria anys després el dibuixant. Fruit d'aquesta complicitat neix el petit Nicolas, la creació més popular de Sempé, un nen espavilat i alegre que narra en primera persona unes aventures basades en els records d'infància de Sempé i Goscinny. El procés de creació del personatge està recreat de manera brillant al llarg animat Le petit Nicolas. Qu'est-ce qu'on attend pour être heureux?, estrenat al darrer Festival de Canes, també un testimoni emocionant de l'amistat entre Goscinny i Sempé.

D'El petit Nicolas se'n van publicar fins al 1965 més de 200 contes a la revista Pilote –compartint pàgines amb l'Astèrix de Goscinny– i cinc àlbums que recopilaven part dels relats, cadascun amb tres o quatre il·lustracions de Sempé. El 2004, amb Goscinny ja mort, la seva filla va promoure la publicació dels contes que havien quedat inèdits en dos àlbums més que van tenir un gran èxit. Considerada una de les millors obres infantils del segle passat, la sèrie s'ha traduït a més de 30 idiomes i ha venut més de 15 milions d'exemplars arreu del món.

Però Sempé no es va deixar atrapar per l'èxit d'El petit Nicolas i va compaginar els seus treballs per a nens amb il·lustracions i caricatures més adultes i reflexives per a mitjans com Paris Match o L'Express, així com en llibres il·lustrats com el deliciós El senyor Lambert (Blackie Books, 2017), un cant a l'amistat ambientat en els bistrots parisencs. I el 1978 comença la seva relació amb la revista New Yorker, de la qual acabaria dibuixant més de cent portades. Des de la primera (agost del 1978), en què un home amb cos d'ocell rumia des d'una finestra si emprèn el vol, fins a l'última (setembre del 2019), en què un ciclista fotografia, de la bicicleta estant, el seu grup d'amics ciclistes, les portades de Sempé per al New Yorker són instants congelats en el temps d'una història més llarga que el dibuix suggereix als lectors.